Fa dos peces («En la praderia canadenca») deia que amb William Aberhart (protestantisme) en Alberta i Louis Even (catolicisme) al Quebec, la idea del Dividend Universal (DU) penetra en l’àmbit del cristianisme durant aquells anys estigmatitzats pel creixement de la pobresa i de les estretors que provocà la Gran Depressió. Aquest tint religiós ha romàs especialment en el llegat del segon, prolífic publicista de les teories de Clifford H. Douglas, i fundador dels Pelegrins de sant Miquel (de qui es declarà especialment devot). Els Pelegrins de sant Miquel són una ordre laica amb certes característiques superficials sectàries, en què destaquen les boines blanques. Tanmateix, estan perfectament integrats en la disciplina catòlica romana i són lleials als ensenyaments papals.
Even, que traspassà en 1974, és autor, entre d’altres, de Sota el Signe de l’Abundància. Una nova concepció de l’economia: el Crèdit Social (1946). Evitant els termes tècnics i servint-se de tant en tant del recurs de la paràbola, freqüent en els textos bíblics, el llibre divulgà, amb un llenguatge proper al lector, les teories de Douglas, qui donà llur aprovació quant a la correcció en els principis i aspectes tècnics.
Sota el signe de l’Abundància es completa amb articles publicats per Even i altres camarades en la revista Vers Demain (Cap al Demà), fundada en 1939, portaveu de la congregació i dedicada a la promoció de «la reforma monetària del Crèdit Social», com declara la seua capçalera. En aquest llibre i les demés publicacions de la confraria sovintegen les referències als missatges socioeconòmics papals, i es destaquen les concordances que tenen amb les idees de Douglas. Reconec una certa incomoditat movent-me a través de continguts econòmicofinancers mesclats amb passatges de caire pamfletari o d’un proselitisme religiós explícit. També he de confessar que les reflexions sobre el sistema monetari són valuoses, i moltes de les explicacions didàcticament interessants.
El seu diagnòstic sobre el sistema monetari coincideix amb la hipòtesi que formulí a principis d’aquesta sèrie (vegeu «Els diners. Preguntes rellevants»): el diner, en lloc d’haver estat limitat a una funció comptable facilitadora dels intercanvis, s’ha instal·lat a la base d’una indústria, la de llur producció, mercadeig i reproducció. Aquesta indústria influeix notablement en els estralls que sofreix la humanitat, com el creixement insostenible, l’alteració climàtica, l’increment de la desigualtat material, o l’ús del deute com a arma de domini i sotmetiment.
Llegint els textos de Vers Demain (també els de Douglas) he trobat molts dels judicis i raonaments que ja han aflorat en la marxa de la sèrie. Per exemple, la influència del sistema monetari-financer desajustant i tensant el comerç internacional, i atiant conflictes que de vegades esclaten en guerres, o el significat del creixement exponencial provocat per l’interés compost i les implicacions que en deriven del seu ús. També coincideixen amb Frederick Soddy en què els diners no són riquesa i que solament els béns i serveis ho són. Defenen que el diner hauria de ser una eina al servei de la societat, un instrument que contribuesca a ajustar la producció amb la distribució, l’oferta amb la capacitat de compra, un arranjament en què el Dividend Universal tindria una funció. I denuncien que la realitat és a l’inrevés, amb el diner coaccionant la producció-distribució segons els dictats i manejos dels seus creadors-destructors que, armats amb el mecanisme de l’interés, dirigeixen el sistema financer.
La paràbola més extensa i difosa de Louis Even sobre el sistema monetari fou L’illa dels nàufregs, on contraposa el diner com a indústria amb el diner com a sistema comptable. La indústria representada per un personatge que fa de banquer, i que proporciona el mitjà de pagament en forma de préstec amb interés mitjançant bitllets que ell mateix estampa en la seua impremta, bitllets recolzats per l’or que, diu, guarda en un tonell. Passat un temps els altres cinc nàufregs que viuen a l’illa s’adonen que no poden pagar el principal i els interessos de tots (ja que a l’illa solament circulen els principals dels préstecs). Sense renunciar al principal, que continuaran devent-li, el banquer els concedeix que li paguen solament els interessos. El diner circulant disminueix a mesura que els deutors satisfan els rèdits, i el banquer els concedeix nous préstecs que permeten augmentar el circulant perquè puguen fer front als pagaments. El deute creixent i el sotmetiment als dictats del banquer continua, i quan els nàufregs decideixen eixir-se’n del sistema, el banquer els amenaça d’executar les garanties dels préstecs, que el farien propietari de l’illa amb els nàufregs treballant per a ell.
Casualment, un dels nàufregs ha trobat una xalupa encallada en una cala. Dintre d’una caixa hi veu un exemplar del primer número de la revista Vers Demain. Allí llegeix que el diner pot ser una simple comptabilitat per tal de facilitar l’intercanvi, superant els inconvenients de la permuta directa de béns i serveis. Un sistema que hagueren pogut usar en lloc dels préstecs amb interés del banquer. Obren un compte a cadascú amb una quantitat arbitrària (el DU) i comencen a fer transaccions entre ells, amb la qual cosa els saldos van canviant, augmentant o minvant. Això és tot, un procediment comptable com el que descobriren els tres habitants de la nostra illa experimental d’Experior, on comencí a analitzar l’essència del diner-confiança. En Experior però, els tres habitants no tingueren el DU inicial en els seus comptes, i partiren d’un saldo inicial zero, de manera que entraven en zona negativa (dec) o positiva (em deuen) al tall que tenien lloc les transaccions.
El conte acaba amb els nàufregs desenterrant el tonell del banquer i adonant-se que no contenia or, sinó pedres, la qual cosa segurament els reafirma en la concepció del diner com a simple sistema de comptabilitat, que acaben de descobrir. Naturalment, la paràbola és molt simplificadora i hem de valorar-la com a experiment mental, un elogiable esforç per mostrar els principis que estan a la base del sistema monetari hegemònic, de l’ensenyoriment del sistema bancari, de l’ensenyoriment dels seus propietaris.
