En els quatre anys de legislatura devia fer un mínim de 500 intervencions entre precs i preguntes. I vaig presentar vora 20 mocions.
Les preguntes eren de tots els temes imaginables: brutícia al terme i a la via pública, barris abandonats, excrements de gossos, cases a punt de caure, proliferació de colònies felines, carrers plens de clots, polígon industrial, trànsit, carril bici…
Com he dit, per bé que normalment no admetien les seues mancances, moltes vegades hi posaven remei.
Estic orgullós de molts precs que vaig fer, però en citaré un només: dos anys abans que es complira el cinquantè aniversari de les lletres a la muntanya, els vaig pregar que feren uns actes commemoratius ben lluïts. Fins i tot vaig apuntar que podien demanar l’agermanament a Hollywood! (Els vaig posar en contacte amb un dels pintors de les lletres, perquè no en tenien ni idea.)
Un any abans de l’efemèride els ho torní a recordar i em van dir que ho tenien present.
El tema és que, si no haguera donat jo el toc d’alerta, em fa l’efecte que el cinquantenari els hauria passat per alt i no n’haurien fet cap celebració.
Entre les mocions que em van aprovar, em plau esmentar-ne una que es va fer molt famosa a Facebook i a la premsa digital. Demanava a l’autoritat competent que ficara ordre en la televisió valenciana perquè els locutors pronunciaren la e i la o obertes quan corresponguera.
M’aprovaren per unanimitat la creació d’un premi de novel·la fallera, que en el moment d’escriure aquest manuscrit va ja per la quarta convocatòria.
Acceptaren també la petició de posar-li a un carrer del poble el nom del pilotari el Genovès, que havia faltat aquells dies.
Vaig sol·licitar el Distintiu 9 d’Octubre a títol pòstum per a Emili Renard i ho aprovaren per unanimitat
També van votar tots a favor perquè les atraccions de la Fira tingueren la megafonia a un volum molt baix durant una hora tots els dies. Així els xiquets autistes hi podrien anar sense patir.
En vam pactar una amb el PSOE a favor dels drets dels gais i les lesbianes. Em tocà defensar-la i ho vaig fer el millor que vaig saber. Ara bé, quan va ser el torn d’intervenció del PSOE, la regidora encarregada em va dir de tot. Segons vaig entendre, allí l’única que tenia dret a parlar era ella perquè era lesbiana. Jo no sabia què em deia. De quin pa feia rosegons, la senyora lesbiana. Parlava amb un fogós trisexual i el menystenia com si fora un drap brut.
El portaveu de Compromís va tenir també una mala experiència en defensar una moció sobre sanitat que havíem pactat amb el PSOE. Ell va exposar-la i, quan prengué la paraula la regidora del PSOE, li va dir per a pelar.
Quin comportament tan estrany que tenia aquest partit quan pactaven mocions.
Els socialistes em van tombar algunes mocions que se n’haurien de donar vergonya. Parle de la creació d’un cine club, de l’obertura d’una Oficina de Promoció del Valencià i del nomenament d’agents cívics.
Quant al cine club, l’excusa que em donaren va ser que jo no era ningú per imposar-ne el director. Però jo no l’havia imposat, i ara! Sí que havia dit que al poble teníem un primer espasa en crítica cinematogràfica, que jo havia parlat amb ell i m’havia dit que, si l’ajuntament li ho proposava, dirigiria amb molt de gust el cine club.
El PSOE no podia veure ni en pintura aquest personatge. En unes eleccions s’havia presentat de número 2 d’Esquerra Unida i havia parlat molt malament dels socialistes. Ara és de Vox!
La moció dels agents cívics me la tombaren perquè, segons ells, me l’havia copiada de Barcelona. Fals. Però tampoc no hauria passat res si m’hi haguera inspirat.
Tanta falta com fan aquestes persones, que van pels carrers, detecten problemes i els els comuniquen als regidors encarregats de solucionar-los. Però no, és millor ser cec i no veure res. I si el poble cau a trossos que caiga.
La creació d’una oficina de promoció del valencià la van rebutjar per maldat, per autoodi o perquè l’havia presentada jo. No se m’ocorre cap altre motiu.
Les tres mocions més polítiques les refusaren, ells i els dos grups de dreta, perquè són els partits del règim, hereus del franquisme.
Una exigia la laïcitat de l’Ajuntament, que per llei és obligatòria.
Una altra demanava una consulta al poble perquè manifestara si preferia la república o la monarquia.
En la tercera sol·licitava que se li passaren comptes al rei emèrit. Això podríem fer! ¡Por Dios, por la patria y el rey, lucharemos nosotros también!
