Resulta sorprenent constatar com, mentre que les falles com a artefactes culturals molesten cada vegada menys, la festa oficial de les Falles molesta cada vegada més. Però esta asimetria remet a una lògica pragmàtica: la festa neoliberal vol fer de la cultura festiva una mercaderia, que necessàriament ha de ser innòcua en els continguts, encara que genere indesitjables «efectes col·laterals» com a esdeveniment de masses, ja que l’hedonisme nihilista consistent en atraure turistes i extraure valor econòmic de les ciutats en festes es considera una prioritat. Quan es tracta de lobotomitzar la festa per anul·lar el seu potencial subversiu i reconvertir-la en un «actiu» cotitzable, tot li val al neoliberalisme totalitari imperant. I les Falles no en són una excepció.
Per això s’ha anat imposant la regla no escrita que les falles no han de molestar. Perquè si són falles molestes, si són falles que incordien, si són falles que tracten temes delicats, expressen dissidències estètiques o aborden qüestions polèmiques, aleshores el que passa és que espanten, importunen, incomoden, ofenen. Sobretot a certs sectors polítics, però també als poders reals, i paradoxalment també a alguns artistes fallers, a no poques comissions falleres, a les elits festives i a la majoria de mitjans de comunicació. Així que tant l’autocensura com la censura oficiosa funcionen com a tallafocs profilàctics, mentre s’estén un vergonyós pacte de silenci per a evitar que les falles siguen fidels als seus orígens. Interessa que les Falles es puguen «vendre» en el supermercat de la cultura de consum ràpid, sense estridències, sense notes discordants ni inoportunes ressonàncies carnavalesques.
En conseqüència, hi ha una sèrie de qüestions que són tabú, és a dir, que és convenient que no s’aborden en una falla, perquè aleshores la falla incordia, inquieta, transgredix, és a dir, és falla. I per això el que fan les falles actuals és tractar en superfície una multitud de temes alhora, com una xarxa inofensiva que ho atrapa tot a costa de no fer massa sang ni clavar-se en embolics. La màxima és evitar les qüestions realment feridores o candents. Prolifera, doncs, un tipus de falla anestesiada, amorfa, insípida, una falla zombi que no està ni viva ni morta, una falla que surfeja en un mar de banalitats quotidianes fent creure que està viva. Però no ho està, ja que un fum de temes vetats pels poders ho impedix. Això explica que, a l’hora de la veritat, no es puga parlar dels genocidis que assolen el món, especialment el de Gaza, ni tampoc es puga tractar la brutal explotació dels recursos dels països empobrits pel nostre mode de vida occidental ni la depredació sexual, ni el maltractament contra les dones, ni les fosses del franquisme ni la pederàstia de l’Església catòlica, ni el terrorisme masclista, ni els diversos negacionismes, ni els plans bel·licistes de l’OTAN, ni els inhumans centres d’internament d’immigrants, ni les contínues agressions de l’extrema dreta, ni les condicions de quasi esclavitud laboral dels migrants, temporers, kellys i riders. Tampoc la pandèmia d’addiccions a drogues legals, ni els suïcidis, ni el racisme ni l’anorèxia, ni l’extermini dels majors en les residències perpetrat per polítics psicòpates en els temps de la covid-19, ni el cansament de tanta gent farta que li xuplen la vida dia rere dia en infames condicions de treball, ni les dones violades i assassinades, ni les mentides sobre falses energies renovables. Ni la gent sense llar, ni l’allau de desnonaments, ni el col·lapse energètic i climàtic, ni l’expansió esgarrifosa del neofeixisme amb la complicitat dels «moderats», ni la cultura de la cancel·lació, ni la institucionalització de la intolerància, ni la riquesa obscena de tants milionaris i moltes altres qüestions el tractament de les quals fomenta, segons els guardians de l’ordre públic, conflictes innecessaris, «radicalisme», «incitació a l’odi» i l’alteració de l’harmònica convivència ciutadana. En este sentit, els jurats, els premis, les capelletes dominants, certes directrius polítiques i els mitjans “responsables” tenen la missió de garantir la «pau social» en el món faller. S’imposa la tranquil·litat ansiolítica. I es decreta orwellianament una acumulació de perverses paradoxes: impressionar per a adormir, enlluernar per a ocultar, estimular per a desactivar. Tot ha d’estar sota control.
Ja ho sabem, no es tracta de prohibir res. Ja se sap que oficialment la llibertat d’expressió és sagrada. Cal, sobretot, mantenir les aparences. Però, de facto, evitar les falles molestes s’ha anat convertint en una mena de missatge dissuasori, sempre implícit o subliminar. Hi ha temes que no convé tractar perquè si es tracten, aleshores és com si es llancés una bomba en eixe paradís de respectabilitat que el poder vol que siguen les Falles: una festa bonica, turística, atractiva, agradable, simpàtica, sanament humorística, que arribe a tothom, un producte de consum sense ambicions, vistós, colorista, espectacular, que no genere problemes. Perquè si els genera, aleshores s’activa un nerviosisme o una agitació generalitzada que es considera perniciosa per a la festa-marca de les Falles, que la pertorba com a patrimoni homologat, que la desvia de la diversió «despolititzada», que la sostrau al seu destí com a «cultura blanca». Per esta raó, aquells que es neguen a col·laborar ja saben que els espera l’estigmatització i l’ostracisme.
Les falles han de ser un ornament, una decoració pintoresca que ajude a representar el simulacre de què es pot criticar qualsevol tema, però a costa que desapareguen els enfocaments realment impactants que facen pensar, reflexionar, que desvelen, assenyalen, denuncien, subvertisquen, transgredisquen, que d’alguna manera commoguen. Parlar de les excepcions, com algunes falles en barris populars o falles experimentals, és parlar d’uns precaris oasis enmig d’un desert que avança a tota velocitat. El desert de l’enginy i la gràcia rebaixats al màxim, de la sàtira administrada en proporcions homeopàtiques, de la correcció política més covard elevada a tradició intocable. Res de molestar, res de destorbar, no siga que unes falles de veritat acaben per desbaratar el projecte autoritari d’unes Falles sense foc ni ànima.
