L’últim Ple de les Corts Valencianes d’aquest any va acabar el passat dijous com el rosari de l’aurora, és a dir, malament, amb baralles, crits i algun que altre insult. La tensió i la brega va arribar a un punt que la presidenta antiavortament va haver de fer un recés de 10 minuts perquè ses senyories es tranquil·litzaren. Allò semblava més un pati de veïns que un parlament autonòmic. I això és intolerable. Les Corts és la institució que representa el poble valencià, que ja té prou amb la devastació viscuda a la tardor perquè els diputats es posen a tirar-se els trastos pel cap. L’endemà, tots els partits polítics van demanar perdó pel vergonyós espectacle que van oferir aquell dia, la qual cosa, sincerament, els va honrar. Equivocar-se és un defecte de tots, però disculpar-se és una virtut de pocs.
La realitat és que aquest encreuament d’acusacions entre els uns i els altres durant la sessió de control al Govern valencià va servir per tal d’amagar les nombroses preguntes que els grups de l’oposició van fer al president Mazón relacionades amb la seua nefasta i caòtica gestió davant la catàstrofe. I, és clar, en el moment en què li van exigir responsabilitats com a màxima autoritat i van demanar-ne la dimissió, la bancada de la dreta va començar a armar rebombori i bullici. Qui no vulga pols, que no vaja a l’era. O dit d’una altra manera, davant el plantejament de qüestions tan clares i òbvies com per què estava en El Ventorro i no en el CECOPI i per quin motiu hi va arribar a les 19.30 h, per què van enviar tan tard els missatges d’alarma als mòbils, per quina raó no va telefonar als alcaldes afectats i sí al de Cullera, on es trobava de 18 a 19 h i infinitat d’interrogants més, en comptes de respondre, l’absent i els seus acòlits, amb un to desafiador i prepotent, avalotaren, agitaren i convertiren el Parlament valencià en un circ al més pur estil barroer de la fruitera i verdulera Ayuso en l’Assemblea de Madrid, i se’n van anar per la tangent amb evasives com ara Pedro Sánchez, Begoña Gómez, Koldo, José Luis Ábalos, De Aldama que res tenien a veure amb allò que s’hi debatia aquell matí. En definitiva, s’espolsaren les puces, com duen dos mesos fent.
Els partits de l’oposició, com era la seua obligació, van fer el treball que havien de fer i preguntaren al Gens Honorable que aclarira els nombrosos dubtes que hi ha sobre la seua actuació aquell fatídic 29 d’octubre, i aquest Celedonio de La Regenta, com també era el seu deure, havia d’haver contestat fil per randa cadascuna de les interpel·lacions formulades pel PSPV i Compromís, però no, no en va respondre cap ni una. L’única cosa que esperem els valencians a hores d’ara d’aquest incompetent és que conte la veritat d’una vegada, res més, però allò que ens trobem són excuses de mal pagador i coartades per tal de fugir d’estudi. I encara s’estranya que l’escridassen pels carrers les poques vegades que els xafa, per on ha d’anar d’amagat. Definitivament, pense que ha perdut el nord.
Estem de dol per l’estrall que hem passat i aquells que governen la Generalitat escaroten el galliner, provoquen i desafien els rivals opositors i, fins i tot, els ofenen perquè els demanen les explicacions que a ells no els interessa donar, una cosa que és pròpia de gent infame, vil, deshonrosa, cínica i repugnant. El fred i calculador titella es creu la seua mentida, s’atrinxera en el poder, diga el que diga la seua formació, i ordeix tota una estratègia per tal d’evitar entrar en la presó de Fontcalent, que és on hauria de menjar-se el torró a l’espera de judici. Però bé, no patim, com diuen els nostres veïns catalans, ja vindrà a bord a menjar galletes. Tantes malifetes no poden quedar impunes.
Enmig d’un gran desori, el conseller d’Educació més maleducat de la història del País Valencià, un senyor bròfec, frívol i provocador que ha faltat el respecte a tota la comunitat educativa durant aquests dos mesos i que el diumenge que va morir un operari en un col·legi de Massanassa va dir que ell també tenia dret a estar a sa casa amb la família, saltava de l’escó, perdia els estreps, feia escarafalls i vociferava ¡El que se fue por patas de Paiporta fue Pedro Sánchez! mentre l’immund president, amb una gestió absolutament impresentable, presumia d’haver-s’hi quedat amb el Borbó el dia dels incidents, com si eixa gesta heroica compensara la seua absència en el CECOPI la vesprada de l’hecatombe. Si foren actors, Nosferatu i Chucky el diabòlic guanyarien no el Goya, sinó l’Oscar per una interpretació sublim en aquesta pel·lícula de terror en què han convertit la que ja de per si és una desgràcia esfereïdora.
És Nadal, són dies de reunions familiars i als nostres pobles hi ha hagut 226 cadires buides. Santa Claus, de moment, li ha portat set querelles a Mazón, però estic convençut que Melcior, Gaspar i Baltasar li’n portaran unes quantes més. I carbó, un bon cabàs de carbó, perquè ha sigut i és un tros d’ase. Recordem que el pròxim diumenge es compliran seixanta-dos dies d’aquesta tràgica calamitat i la ciutadania tornarà a eixir al carrer en la tercera manifestació convocada a València per demanar respostes als dirigents i, sobretot, la dimissió d’aquest paràsit que es fa el desentés i que es comporta com si l’infortuni no anara amb ell. I damunt té la barra de gastar-se 60.000 euros en una pancarta gegant d’autobombo que diu «Recuperem els nostres carrers, les nostres cases, els nostres pobles, la nostra terra. Per tu, per tots, per la nostra gent» i que no em sorprendria gens que haguera adjudicat a dit a algun empresari amic. Ma mare diria: no té vergonya ni la coneix.
No tinc cap dubte que, tard o d’hora, el d’Alacant caurà. Simbòlicament, aquest fugitiu que va desaparéixer el dia dels fets no sé si mentre feia la becadeta en el reservat del restaurant o altres coses va deixar de ser el president de tots els valencians aquella jornada funesta. Si no dimitirà, el faran fora des del partit, però mentrestant, com diu la dita, qui calla consent. Segons Feijóo, el PP valencià està en la UCI, és conscient que té un forat negre en la nostra demarcació i sap molt bé que cada segon en què aquest fantotxe continua al capdavant del Govern, el seu partit perd vots de cara a les pròximes eleccions generals, i el nostre territori és un bastió important per a la fatxoesfera. Carlos Mazón arrossega pel fang, mai millor dit, el PP nacional. El problema del PPCV no és ja solament la corrupció, ara també és l’amenaça d’investigació judicial després que la Fiscalia haja decidit concentrar les denúncies contra aquest tarambana en un jutjat d’instrucció ordinari. Què més ha de passar perquè aquest individu se’n vaja a sa casa, o l’aparten, i purgue la seua ineptitud?
Sens dubte, els valencians i les valencianes no ens mereixem tindre el president autonòmic més totxo i llanut que hem tingut en democràcia, un escolanet d’amén que intenta construir un relat a tot preu que l’eximisca de totes les responsabilitats en comptes de donar resposta a eixos milers de persones que ho han perdut absolutament tot, sobretot i especialment familiars, amics i veïns. No hem conegut mai un polític més incapaç que ell, i tampoc era tan complicat. Mientras unos trabajamos, otros se dedican al circo, va dir des del faristol. I què en sap el gat, de fer culleres? De veritat, cal tindre més cara que esquena per a afirmar això. Senyor Malson, el dia 29, vosté no va suar com un carreter, trobe jo. Deixe de prendre’ns el pèl, per favor. Ara resulta que vol posar-se la medalleta de la recuperació i per això no dimiteix, porque mi obligación y mi convicción es seguir trabajando en la reconstrucción. I als morts, com pensa tornar-los la vida? Per l’amor de Déu, no diga més bajanades i calle ja la boca, home!
Comptat i debatut, la monumental bronca política en l’últim Ple de l’any a l’hemicicle de la plaça de Sant Llorenç de València és una més de les imatges que ens deixa la gran inundació que hem viscut, una pujada de to en un intercanvi de recriminacions que ens mostra que ni la pitjor catàstrofe de la naturalesa té possibilitat de trobar unitat entre els partits a les portes de les festes nadalenques. Hi insistisc: un espectacle lamentable que només va evidenciar la bona capacitat pulmonar d’alguns parlamentaris amb esperimetries de xavals de 20 anys. Dedicar-se a tirar més llenya al foc, sembrar zitzània i fomentar discòrdies no és precisament allò que necessita la ciutadania en aquests tristos moments. L’onzena legislatura al País Valencià, que va començar el 26 de juny del 2023, va posar fi el dia de la gran barrancada, exactament setze mesos i tres dies després de la constitució de les noves Corts Valencianes. I amb dos anys i mig d’antelació ha arrancat una campanya electoral que probablement serà la més llarga i fangosa de la nostra història en què uns fan mans i mànigues per mantenir-se en el poder malgrat la incompetència manifesta i altres tracten merescudament de remoure’ls justament per ineptes. I enmig d’aquest escenari preelectoral, les víctimes i els damnificats són utilitzats com a arma llancívola. Deplorable. Pel bé comú de tothom, confie que el nou any porte a tan il·lustres senyories més assossec i seny, que falta els en fa.
