Passar els Pirineus i arribar a París era un goig. Al Barri Llatí teníem cita obligada amb els llibres. A la llibreria Maspero, trobaves materials sobre els pobles del Tercer Món i de les lluites d’emancipació de les colònies, a la Llibrerie Espagnole, l’antic militant del POUM Robles t’oferia les novetats i els estudis sobre la Guerra Civil i la República, i molt a prop, l’editorial Ruedo Ibérico encetava la seua tasca amb llibres i publicacions sobre la realitat que es vivia a l’estat espanyol, i que, òbviament, no es podien publicar en la dictadura. En el nostre bagatge ideològic, que és el de gran part de la meua generació, hi ha alguns títols que van ser claus: De las Cortes de Cadiz al Plan de Desarrollo, de Ignacio Fernández de Castro; La Crisis del Movimiento Comunista, de Fernando Claudín; El laberinto español, de Gerald Brennan; La Guerra Civil, de Hugh Thomas… Així, durant quasi dos dècades, aquesta editorial va ocupar el buit existent incidint en la formació d’opcions.
Ara, ja en democràcia al Cap i casal, en concret al MUVIM, podem visitar una exposició que ens mostra la trajectòria de Ruedo Ibérico, amb el perfil dels seus fundadors, entre els quals estava com a principal impulsor el valencià José Martínez Guerricabeitia. A la mencionada mostra, com a complement d’una altra exposició dedicada als «XXV Anys de pau del franquisme», entre altres podeu veure les portades de la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, uns monogràfics amb el títol Espanya Hoy, així com molta documentació i llibres. Aquesta editorial, sens dubte fou punt d’encontre entre moltes sensibilitats ideològiques, incloent-hi diferents visions nacionals, tot sense oblidar la cultura i les avantguardes artístiques.
Així doncs, cal esmentar com el nostre problema com a poble va estar present en la lletra impresa generada per l’editorial amb dos treballs que tenen com a tema central la qüestió identitària valenciana i els debats socials i polítics que se’n deriven: el primer, publicat al número 25 de Cuadernos de Ruedo Ibérico, sota el títol El País Valenciano, como problema. Experiencias y perspectivas, venia signat per Joan Ferrer, pseudònim de Miquel Domènech, i un servidor. L’altre treball, titulat El País Valenciano, problemas de la revolución socialista, va ser inclòs al segon volum d’Horizonte Español en 1972 i venia signat també per dos pseudònims, Joan Peris i Guillem Sorolla, que corresponien respectivament a Damià Molla i Josep Vicent Marqués. Els dos articles abordaven, amb matisos i amb coincidències, entre altres elements: l’anàlisi sobre l’estructura social del país, el debat sobre la naturalesa agrària o industrial del país, o el tema de la manca d’una burgesia nacional.
La visita al MUVIM m’ha recordat moltes vivències, i crec que calia esmentar eixa presència escrita en el camp de les idees i visions del valencianisme, ja post-fusterià i d’alguna manera amb certa dosi de dissidència. El cas és que el nostre problema va estar-hi present, juntament amb la resta de problemes a resoldre després de la dictadura i amb les altres realitats reconegudes indiscutibles de Catalunya i Euskadi.
