Sempre m’ha molestat aquella idea, tan arrelada, que la cultura de veritat només passa a les capitals. Com si l’art necessitara un codi postal. Com si per veure una gran exposició calguera comprar un bitllet cap a Madrid, Barcelona o, estirant una mica més el mapa, París. Per això celebre que Xàtiva haja convertit els seus edificis històrics en sales d’exposicions capaces d’acollir els grans noms de l’art valencià. No és només una qüestió cultural. És també una manera d’entendre el país. Fa anys que repetim que cal vertebrar el territori. Ho diem quan parlem de carreteres, de trens, de sanitat o d’universitats. Però la cultura també vertebra. Potser més que moltes infraestructures.
He visitat massa museus on l’edifici és tan interessant com les obres que conté. Un antic convent, un palau renaixentista o una fàbrica rehabilitada no són un simple contenidor. Dialoguen amb els quadres, amb les escultures, amb el visitant. L’art necessita espais amb memòria. Per això em sembla encertada l’aposta de Xàtiva. No es tracta només de portar Equipo Crónica, Manuel Boix o Artur Heras. Es tracta de dir-nos que una ciutat mitjana també pot aspirar a l’excel·lència. Que la cultura no és patrimoni exclusiu de les grans capitals.

Recorde quan anàvem a Xàtiva només pel castell. Després descobrírem el Museu de l’Almodí, la Casa de l’Ensenyança, Sant Domènec. Ara un pot pujar a veure les muralles i, després, trobar-se davant d’una exposició que podria estar perfectament al Reina Sofia o a l’IVAM. Això és fer país. Necessitem moltes més Xàtives. Més Alcois. Més Gandies. Més Elxs. Ciutats que no esperen que la cultura els arribe empaquetada des de la capital, sinó que la produïsquen, l’acullen i la compartisquen. De vegades pense que el centralisme no és només una forma d’organitzar l’Estat. També és una manera de mirar. Ens han acostumat a pensar que el que passa lluny és més important que el que tenim al costat de casa. No és veritat. Una bona exposició pot justificar un viatge tant com un bon restaurant. I un museu pot convertir-se en la millor carta de presentació d’una ciutat.

Els qui ja tenim temps hem d’aprofitar aquest privilegi. En lloc de lamentar-nos perquè el tren no ens porta on voldríem, potser convé començar per descobrir tot allò que tenim a una hora de casa. Encara ens queden molts museus per visitar, moltes sales on entrar sense presses i moltes converses silencioses amb els quadres. Al capdavall, els països també es construeixen així: fent que la cultura deixe de ser una destinació i es convertisca en un hàbit.





