La gent, la genteta, la gentota, la gentíua, la gentola -sobretot, aquesta- no se’n cansa mai de celebrar. Hi ha en tot ritual festiu una mena de desafiament a totes les pors que ens assetgen i que no en són poques. Fem soroll i ens creguem que espantem tots els espectres que ens atemoreixen, ens convencem que tot d’una esborrem dels nostres cossos els senyals secrets que a cada alenada conviden la mort a penetrar-nos brutalment sense demanar permís, sense desitjar-ho. Fem soroll i ens pensem que el dimoni se’n va corrents a amagar-se sota el llit com si fora un xiquet esporuguit i un poc fava.
Cal ser molt imbècil, però, per a ignorar que els dies de festa grossa també mor la gent. Ho fa als llits dels hospitals, indignament als carrers, en els fronts de batalla de les innumerables guerres que assolen el planeta, a casa atrapats en una solitud esgarrifosa i degradant.
Cal que un siga estúpid perdut per a no saber, també, que el mal sempre aguaita per qualsevol clivella de la nostra impostada felicitat fent ganyotes de boig.
Aquests dies a tot arreu no hi cap ni una agulla. El personal omple les botigues de gom a gom com si tot ho donaren. Als supermercats les cues es fan gairebé infinites. Carretons plens a rebentar de queviures i suposades delicatessens. De colp i volta, a totes les botigues fan acte de presència goril·lacis guardes de seguretat per vigilar que cap desgraciat no intente endur-se amagat entre els calçotets un merdós paquet de galetes o un sobre de pernil o una barra de desodorant.
Els escorxadors treballen a destall. A les peixateries s’hi pot trobar, si es vol i es pot pagar, espècimens de les fosses abissals o cues congelades de sirena, menuts de balena.
La inflació-inflamació sembla que només siga un acudit de mal gust, cosa dels comunistes. Enmig de tant de soroll ningú no se’n sap dels salaris de misèria, de la voracitat immobiliària que ha convertit l’habitatge en un malson.
I això no obstant, les coses passen, les pitjors. El món es precipita sense aturador a una condemna segura. Un món, val a dir, governat per una colla de psicòpates, segurament impotents, segurament terminals, els quals no volen desaparèixer sense deixar al seu darrere un estel de destrucció absoluta.
Fa unes hores una colla de pirates nord-americans han entrat en Veneçuela i s’han endut al president Maduro i la seua dona per a jutjar-los en Nova York per uns suposats delictes que molt probablement no han comès però pels quals segur que pagaran un preu altíssim. Hem vist Maduro emmanillat i ridículament vestit i calçat donant l’any nou en anglès a un estol de periodistes camí del seu captiveri. Sembla una pel·lícula de morir-se de por i de riure, però és la realitat, l’inici d’una nova realitat. Fet i fet, el sàtrapa de Trump ja ha anunciat que d’ara endavant el país caribeny passa a ser de la seua propietat. També ha aprofitat per a amenaçar els líders d’altres països. Demà potser es cruspeix Groenlàndia per arrancar-li les entranyes o converteix Cuba en una gran casa de putes i Gaza en un ressort per a botxins. Tot això, mentre d’amagat pacta amb Putin el repartiment del cadàver d’Ucraïna.
El dimoni es pixa i es caga en el dret internacional, balla sobre una muntanya d’ossos, s’emborratxa de petroli i terres rares. Aquest és el seu any.
I com vulga que siga, milers de desgraciats arreu del món han eixit als carrers a celebrar la seua arrogància criminal. La majoria d’ells, exiliats de la fam, no saben o no volen saber-ho, que els mateixos partidaris de Trump en els països que els acullen tenen pensat per a ells una vida en semiesclavatge, la repatriació forçosa, l’estigma. El més irònic de tot és que li donen gràcies a Déu, entre vítols a la llibertat, pel fet que el destí els haja convertit en uns ciutadans sotmesos.
Aquest serà, sens dubte, l’any de la maldat. Ara mateix, des d’on escric aquestes línies, puc sentir les campanes de la basílica del poble. Ressonen dins d’un cel gris que sembla tot fet de plom, que amenaça en caure damunt de les teulades i sepultar la vida. Plovisqueja un polsim de gel. El dia serà fred i la nit infinita. Només voldria no passar-la sol. Sentir de nou els cavalls de l’eternitat renillant dins del meu cor, alenar el plaer abans de caure rendit de son.
Demà Cavalcada de Reis i més cues a les botigues i els supermercats. El dimoni n’ha d’estar ben content.
