Va sent hora de parlar de la tauromàquia. Fins ara, he insistit en el tema dels bous al carrer, per ser la forma més popular i estesa al nostra país, així, al seu moment, amb ocasió del reglament de festes taurines proposat per l’aleshores Conseller Serafín Castellano -confés seguidor d’una activitat delictiva- des del Consell Valencià de Cultura es feu un informe que qüestionava els bous al carrer, en especial l’embolat, per implicar un sofriment innecessari del animal. Cal dir que aquest informe es pot consultar, puix fou aprovat al Ple de la citada entitat estatutària. Ha passat temps, crec que la continuïtat de la tauromàquia resulta impròpia del segle XXI, per comportar un anacronisme basat en fer del sofriment d’un ésser, un espectacle sanguinolent.
He revisat la lectura del text del filòsof Jesús Mosterín, sota el títol “A favor de los toros”, on s’ocupa del tema i que confirma la meua opinió. Dec esmentar com aquest professor participà en la sèrie d’estudis i debats, que portaren el Parlament de Catalunya al 2010 a l’abolició de les corregudes de bous. El punt inicial ve de la biologia, de com els humans compartim molts sentiments amb els bous, tals com la por o el dolor. El bou és un rumiant pacífic que sols desitja pastar i rumiar. No obstant això, amb la tauromàquia és preparat per a altres hàbits. Així, abans de la correguda és sotmès a un tractament especial. A l’espectacle de la considerada “fiesta nacional”, el bou passa pels picadors, que li fracturen els muscles de la columna vertebral, tot seguit és castigat i provocat amb les banderilles, finalment és objecte d’una mort amb un gran sofriment. Per quina raó es pot justificar aquesta mena d’espectacle? Diuen que per tradició, per allò de “Spain is diferent”. Al nostre entorn europeu, però, espectacles semblants han deixat d’existir, especialment a partir de la Il·lustració. Per cert, Carles III abolí eixa festa o espectacle, però desprès tornaria.
Les tradicions, en tant que part de la cultura, no són estàtiques, l’ètica, els valors de la modernitat, haurien de portar a l‘abolició de les corregudes de bous i la resta de pràctiques com el bou al carrer tal com s’estan practicant, com he tractat d’argumentar.
Els actuals gestors de la Generalitat augmenten les ajudes als bous en detriment d’altres opcions. Aleshores han aparegut crítiques justes, òbviament. Seria el moment, però, de pensar i anar més enllà de la crítica immediata. La qüestió de fons rau en l’existència de la tauromàquia en les seues diferents versions. Amb la tortura animal no s’educa en valors, més aviat es fomenta en gaudir del dolor aliè. Possiblement, molts ciutadans i ciutadanes, per rutina i per no enfrontar-se als “costums”, deixen córrer allò de les festes incloent-hi els bous en el programa corresponent. De nou, dir “no” resulta complicat, puix tenim amics i amigues que estimem i són protaurins. Caldrà, però, insistir i raonar-hi tal com hem fet davant d’altres circumstàncies.
