“Europa ja no pot ser la guardiana del vell ordre mundial, d’un món que se n’ha anat i no tornarà”, darrerament, en un dilluns qualsevol, va dir Ursula Gertrud Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea. Paraules fortes. Que delaten un gir 180 graus, un canvi de sentit total. T’has gitat cristià, i resulta que t’alces moro. Encara que, dos dies després, diguera en el Parlament Europeu que som un Projecte de Pau i que s’hauria de respectar el Dret Internacional. Com quedem?… La Von der Leyen no defensa Europa, no creu en Europa, no se la creuen, a ella, els ciutadans. I, darrerament, ha dit que “col·laborarem amb els nostres aliats (Donald Trump) per restablir la navegació a l’Estret d’Ormuz”. Més clar ha estat el secretari general de l’OTAN, el senyor Rutte, que, el dijous 8 d’abril, ha dit, en el Centre Reagan de Washinton DC, que els aliats d’Europa recolzen majoritàriament el president Trump, i si no han estat ràpids és perquè Trump no va informar dels seus desitjos de guerra contra Iran per allò del factor sorpresa. Hem de recordar que Trump va manifestar sobre l’OTAN que eren uns covards, i que estava considerant eixir-se’n. I ara ens ve amb el bloqueix de l’Estret d’Ormuz, que interferirà la navegació dels petroliers cap a la Xina, rival ecconòmic d’EUA.
Tornant a Ursula Gertrud Von der Leyen, la muller més poderosa del món 2025 segons Forbes, direm que ja va rebre, o va ser rebuda per Donald Trump en un camp de golf. Cosa estranya, en principi. O no habitual. Un camp de golf suposadament propietat de Donald Trump o que ell hi jugava. La simbologia, encara que simple, no deixa de ser clara: ell juga, és actiu; ella és passiva; ell fa i desfà, ella les veu passar. I va acceptar la imposició d’aranzels a les exportacions europees i va signar acords de compra de petroli estatunidenc. Acords que, tal com els dos signants venen afirmant amb la desaparició del vell ordre o del vell món, podrien no complir. Allò de l’Autonomia Estratègica Europea, que predicava la senyora Von der Leyen per al rearmament d’Europa fins a un 5% del PIB de cada Estat, no era més que una excusa per a comprar armes als EEUU, o que estos feren l’agost en vendes d’armament. I… per què Europa no fa un sol exèrcit?, i no 27 exèrcits dels 27 Estats integrants.
Clar!, s’entén perfectament el discurs capitulant de la Von der Leyen. És el discurs als dictats d’un superior. Superior no moralment, superior bàrbarament; d’un ésser que ara diu o amenaça açò i a continuació diu o fa la contrària, recula. En fi… Ja sabem que els voltors mengen carronya, i, a més a més, ataquen altres éssers vius. Per la força. Però enfront de la submisa Ursula Gertrud Von der Leyen apareix, al seu corral, un gall xisclador, Pedro Sánchez. Que diu que hem de fer valdre la legalitat internacional, i que se’n va a la Xina a fer amics, precisament, els atacats o rivals d’EUA, i diu, precisament allí, que “els humans som el resultat d’un miracle, potser l’únic miracle en l’Univers, i, per tant, la nostra obligació és entendre’ns i cooperar per fer que eixe miracle continue prosperant”.
En un dels primers llibres escrits pels humans, la Ilíada, se’ns mostra la força com a motiu principal del relat. La mateixa força o empenta que pot desplegar un voltor. Allà on la força impera, el pensament és secundari, no té lloc, i la justícia i la prudència ho tenen difícil. I els febles s’acoquinen; com que no tenen força, com que l’han deixada anar o l’han perduda davant del forçut, s’aplanen, i accepten el que siga o el que els diguen. Són submissos. La força bruta només vol una cosa, vol el botí. Vol endur-se guanys i coses. Tanmateix, el que té seny, es posa per davant, enfrontant-se contra la força, amb el pit descobert, només amb virtut o enginy. Pot perir en l’intent, però el seny o enginy, que no té el qui usa la força, el guien i l’orienten. Al remat, li ixen forces d’on no n’hi ha.
El seny, la virtut o l’enginy, tornades força, desplacen normalment la força bruta, i, potser, retornen la prudència i la justícia. La brutedat no és admirable, només cantada, recitada, tal com en els albors de la Civilització ja ens ensenyava un dels primers llibres de la Humanitat:
“… sang als ulls; la sang que pels llavis i els narius
amollava, badat de boca; la mort, amb el seu negre llenç, l’embolcallà.”
(la Ilíada)
