David Rousset, supervivent del camp d’extermini de Buchenwald, va deixar escrit: «Sabem que el sistema que aconsegueix destruir la víctima abans que puge al patíbul […] és de bon tros el millor per mantenir esclavitzat un poble sencer» (Les jours de notre mort, 1947).

Les dades serveixen per a elaborar discursos, i no per a cansar el lector. Si algú està molt interessat en les xifres, pot donar una ullada a l’Observatori del Valencià. Ara el que m’interessa és una sola cosa: en els darrers anys, l’ús del valencià ha passat del 31,4% al 23,1% a casa, una caiguda de 8,3 punts; i del 28,1% al 20,4% amb les amistats, una caiguda de 7,7 punts. És a dir, aproximadament una quarta part de la proporció d’ús habitual que hi havia s’ha perdut.

Les estadístiques, però, també diuen que el nombre de persones que coneixen la llengua ha augmentat.

I fins ací les dades. No cal ser matemàtic per a adonar-se que les projeccions que apunten que, en dues generacions, el valencià haurà desaparegut no són cap exageració.

Tota aquesta presentació ve a tomb d’un debat, gairebé etern, que mantinc amb un bon amic al voltant de les estratègies adequades no sols per a conservar, sinó també per a enfortir la nostra llengua i, per tant, el nostre sentiment de pertinença i la possibilitat de ser independents algun dia.

La possibilitat d’independència només es donarà sobre la base d’una col·lectivitat forta, en el sentit d’una consciència clara del que som com a poble. I, en el cas de les nacions amb llengua pròpia, és la llengua el fet cultural que articula la diferència i fa possible la identificació de l’individu amb el seu espai de pertinença; allò que el fa diferent del veí. Quan aquest col·lectiu és prou fort, tant numèricament com en cohesió, la possibilitat d’assumir i integrar els nouvinguts és més gran; i, alhora, és més realista fer front a les polítiques agressives de la nació que està substituint culturalment la teua.

El nus del problema que plantegem sempre és aquest: si adoptem una postura radical envers la llengua, anomenant-la català o aplicant polítiques «agressives» d’ús, ens posarem la gent en contra i serà més difícil avançar. És un argument molt estés entre els militants i activistes pel valencià. I per polítiques agressives entenc, per exemple, exigir el requisit lingüístic en sanitat i justícia, o mantindre les línies en valencià, en contra de la barbaritat que va fer Compromís amb la llei de percentatges.

Per contra, el meu argument és que les polítiques conciliadores són del tot contraproduents, i el fonamente en dos pressupòsits. Un de caràcter especulatiu i un altre de caràcter empíric.

Pel que fa a l’especulatiu, considere que l’objectiu de l’Estat espanyol és fer desaparèixer la diferència catalana. Comença amb la prohibició de la federació de regions en la Constitució del 78, una decisió que considere directament orientada a evitar la configuració interna dels Països Catalans, i ha continuat de manera ferma tant amb el PSOE com amb el PP, evitant qualsevol classe d’apropament entre el País Valencià i Catalunya: des de les infraestructures fins a impedir que les televisions i les cadenes de ràdio respectives puguen ser vistes i sentides en els tres països catalans.

L’acció política envers els diferents països catalans ha tingut una intensitat diferent segons les necessitats de repressió: la Batalla de València dels anys setanta i huitanta, amb el terrorisme de baixa intensitat i les lleis que van impedir que el nacionalisme catalanista prenguera una certa volada; o la repressió de l’1 d’octubre a Catalunya. I sempre, una «pluja fina» destinada a destruir els lligams entre valencians, catalans i illencs.

Pel que fa a l’empíric, em base en les dades abans esmentades i en la meua observació. Cada vegada hi ha menys «massa» que puga assumir el fet nacional valencià, i aquesta disminució sostinguda és fruit de les polítiques de renúncia, que no han servit per a canviar l’objectiu central de l’espanyolisme.

La conclusió és clara: persistir en el discurs que va nàixer de sectors «nacionalistes» del PSOE ens porta directament a un escenari en què potser ja no quedarà ningú que parle la nostra llengua, o en què aquesta quedarà reduïda a una parla degradada i residual, digna només de l’estudi antropològic.

Però, quants anys més hem d’esperar perquè les polítiques conciliadores donen resultat? Quina és la línia roja a partir de la qual deixarem de considerar que la prudència és una virtut i començarem a reconéixer que és una renúncia?

No podem continuar ajornant les decisions necessàries amb l’argument que una política més decidida pot generar rebuig. El rebuig ja existeix, i no sembla que la nostra moderació haja aconseguit desactivar-lo. Mentrestant, la llengua continua perdent espais d’ús. Potser ha arribat l’hora de preguntar-nos si la nostra prudència no està contribuint, precisament, a consolidar allò que preteníem evitar.

Jo defense que cal fer tot el contrari: que toca enorgullir-se de ser valencians, valorar la diferència, oposar-se de manera nítida i clara a l’espanyolisme i crear lligams polítics forts amb la resta dels Països Catalans. De fet, considere que només si som capaços de transmetre dignitat i força podrem arrossegar la gent cap a les posicions nacionalistes valencianes. Només podem guanyar, en qualsevol cas, perquè l’altra opció ens porta directament a la derrota completa: que no quede ningú per a oposar-s’hi.

Hi ha, però, algun motiu d’esperança. Durant els darrers mesos m’he entestat a no canviar del valencià al castellà en cap ocasió. L’experiència ha sigut francament positiva. D’una banda, les persones nouvingudes fan un esforç veritable per entendre’m, i en cap cas em diuen que no m’entenen. Em referisc a les persones, habitualment llatinoamericanes, que treballen als bars i restaurants o que reparteixen paquets, així com a persones marroquines o pakistaneses. Pel que fa als nadius, el que passa és que solen contestar-te en castellà, però només durant les dues primeres frases; després continuen perfectament la conversa en català. I pel que fa als espanyols i als espanyolistes militants, alguns, però pocs, s’atreveixen a demanar-te que canvies de llengua; el que fan habitualment és continuar parlant en la seua mentre tu ho fas en la teua.

Aquesta petita experiència, no generalitzable, m’ha dut a pensar que el problema no està en ells, sinó en nosaltres, que no hem sabut construir una alternativa política. No podem esperar a tindre l’organització política perfecta per a començar a actuar. La normalització també comença en els nostres comportaments quotidians, en la decisió de no renunciar a la llengua i en la capacitat de fer-la present en tots els espais de la nostra vida.

La renúncia és la manera com ens anem destruint com a poble. Haurem de treballar de valent si volem tindre, en les pròximes eleccions autonòmiques, una alternativa més nostra i més compromesa amb el País i la seua gent.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Callosa d’en Sarrià acollirà la presentació de La Veu del Sud
Comparteix
L'esdeveniment tindrà lloc el dimarts 17 de novembre a les 18:30 h a la Casa de Cultura del municipi
Notícia: Tasques urgents després de la vaga general
Comparteix
"No necessitem que decidisquen millor per nosaltres. Necessitem poder decidir nosaltres. Aquesta és la qüestió que uneix les reivindicacions concretes i l'horitzó estratègic." 
Notícia: VÍDEO | Xavi Castillo: “El feixisme ja ha arribat al prime time!”
Comparteix
L'actor i humorista ens ofereix un nou vídeo d’”El veriue-ho de La Veu”

Comparteix

Icona de pantalla completa