Com ja vos he contat en alguna ocasió, jo soc de Paterna, i a Paterna vaig viure i vaig militar a EUPV fins a les darreries dels anys 90. Per això diguem-ne que ningú m’ha de contar la capacitat que ha tingut el PSOE al País Valencià, com a altres indrets de l’estat espanyol, per bastir una mena de nous caciquismes. Crec que no va ser en aquella època -potser era massa innocent-, però ja fa molt que vaig entendre que el PSOE és l’altra pota de la segona Restauració borbònica, que està dissenyat per a ser-ho des del famós congrés de Suresnes, que qualsevol paregut amb el partit del mateix nom de l’època de la República és una coincidència i que ve a ser una versió postmoderna del partit liberal de Sagasta o del Comte de Romanones. Tampoc calia ser una àguila per adonar-se’n. Figures com ara José Bono, o els sucessius presidents andalusos deixaven pocs dubtes al respecte des de fa molts anys. I això sense parlar de l’extraordinària trajectòria política, ideològica i econòmica del prodigiós Felipe González Márquez.
Per això, u tendeix a pensar que la capacitat d’escandalitzar-se pels fets i miracles del PSOE i de la seua sucursal a províncies encara anomenada PSPV la té ja atrofiada, que u està curat d’espant. Però cada vegada que ho pense s’esdevé alguna cosa que em deixa literalment amb la boca oberta. Ja em passà amb el tema del Sahara, però aquesta darrera setmana ha sigut un no parar. Primer l’activació de l’«ecosistema mediàtic» valencià per pressionar més i més Mónica Oltra fins a fer-la caure. I, encara després, l’acarnissament. L’editorial de la cadena SER de l’endemà comparant-la amb Francisco Camps fregava la calúmnia i l’insult cru. No sé de què m’espante. Sense anar més lluny, la persona que va carregar-se la meua secció «Va com va» a Radio Gandia i va dirigir amb mà de ferro els seus informatius ara té un càrrec ben important i ben remunerat a l’Ajuntament de Gandia. Portes giratòries, se’n diu això.
També em va impressionar el silenci esfereïdor de Ximo Puig, una mena de padrí amb perruquí activant la maquinària i esperant en silenci que donara els seus fruits. En algun moment, per eixe reflex que encara tenim de pensar que el PSOE és un partit d’esquerres, vaig pensar que s’equivocava i que potser algun dia se’n penediria quan anaren a per ell. Però, vaja, després vaig pensar que, al cap i a la fi, ell està a l’altra banda de la trinxera, i que a per ell no han d’anar. Parafrasejant la frase eixa de Xabier Arzalluz que tant s’ha citat durant dècades, en aquesta ocasió España 2000 ha menejat l’arbre i Ximo Puig no ha dubtat a ser dels qui repleguen les anous. I sí, ja sé que no només era l’ecosistema mediàtic al voltant del PSOE, però de Yolanda Díaz i el club de Malasaña ja vaig parlar la setmana passada.
I quan encara estava encaixant aquest episodi de maquiavel·lisme nostrat arriba la massacre de Melilla, les imatges esgarrifoses impossibles d’oblidar i les paraules de Pedro Sánchez dient que la migració il·legal és un atac a la integritat territorial espanyola i que l’actuació de la guàrdia civil i, explícitament, de la policia marroquina havia estat «bien resuelta». De veres que mai pensava que veuria un president del govern del PSOE dient eixa barbaritat amb eixa espectacular absència d’humanitat que el fa indistingible de Vox. I sí, ja sé que determinats incidents anteriors amb calç viva m’haurien d’haver alertat, però m’escandalitza que ni tan sols ho amaguen ja.
És molt fort, però crec que el PSOE esta passant Sagasta i Romanones per la dreta. Supose que és somniar, però espere que algun dia ho paguen amb la més absoluta irrellevància política. De fet, la complicitat amb els crims de Melilla l’haurien de pagar responent davant d’un tribunal penal internacional. Si fora per justícia històrica, ambdues coses se les tenen més que merescudes.
