L’autoengany enfront de la incòmoda realitat
En el món occidental del qual formem part donem per segur que la situació de prosperitat i estabilitat és «normal», que ens l’hem guanyada com a resultat del «progrés», i que marca l’horitzó al qual pot aspirar qualsevol població del planeta. Tanmateix, esta creença és un pur autoengany destinat a amagar la dura realitat del funcionament asimètric del sistema. En ell, els territoris que s’han fet rics i «desenvolupats» ho han fet a costa de l’empobriment i «subdesenvolupament» dels països que han estat saquejats i empobrits, a conseqüència d’una lògica depredadora i externalitzadora que sempre ha beneficiat als més forts, és a dir, als Estats i poblacions del centre del sistema capitalista. Dit d’altra forma, sense un centre actiu que lluita per ser ric no es poden entendre les misèries, dependències i conflictes que assolen la semiperifèra i la perifèria. Encara més clar, segons les regles del joc econòmic i polític vigents, la riquesa dels que vivim en un món «civilitzat» s’obté a costa de la generació de la pobresa dels que viuen en els afores, dels que sols servixen per a ser explotats, marginats o abandonats.
En una era de globalització i interconnexió, és impossible ignorar les relacions intrínsecament desiguals i injustes que definixen les dinàmiques entre el món ric i el món empobrit. Des de la perspectiva dels països occidentals, especialment de les seues classes mitjanes i treballadores, resulta difícil acceptar la profunda interdependència entre el seu benestar relatiu i el malestar persistent dels països empobrits. Esta oposició no és casualitat, sinó que està fonamentada en relacions històriques d’explotació, imperialisme, colonialisme i dependència. Perquè fins i tot els pobres del Primer Món viuen molt millor que la major part de les poblacions del Tercer Món. I els assoliments, conquestes i drets de les masses treballadores occidentals, inclòs el famós Estat del Benestar, sols han sigut possibles perquè es basaven en la dominació sobre les poblacions no occidentals, i també sobre les dones en general. Acceptar eixa realitat és difícil, i de fet el vincle esmentat no se sol destacar, més aviat es tracta d’ocultar.
El paradigma del desenvolupament econòmic i la creença en el progrés han estat les bases ideològiques del món ric occidental durant dècades. No obstant això, esta narrativa omet deliberadament les relacions de poder i dominació que han permés a les economies occidentals avançar a costa dels països empobrits. Els recursos naturals, la mà d’obra barata i els mercats emergents dels països del Sud Global han estat explotats per alimentar el consum i l’enriquiment del Nord Global, mentre que les desigualtats estructurals han perpetuat les privacions i la pobresa en moltes regions del món. Esta realitat incomoda posa de manifest una veritat no menys incòmoda: el benestar relatiu dels països occidentals està intrínsecament lligat al manteniment de la desigualtat i la subordinació dels països empobrits. Les classes mitjanes i treballadores occidentals poden gaudir d’avantatges i comoditats que sovint són inaccessibles per a molts habitants dels països empobrits, però este estil de vida està sostingut per una cadena global d’explotació i injustícia que els poders intenten que passe desapercebuda. De fet, la resistència a reconéixer esta interdependència és comprensible, ja que posa en qüestió els fonaments mateixos del sistema econòmic i polític que ha beneficiat les societats occidentals durant segles. No obstant això, esta oposició no és inherent ni inevitable, sinó que és el resultat de narratives dominants que reproduïxen la superioritat i el privilegi del món ric.
El reconeixement de la dominació
Per desmuntar estes narratives, és essencial reconéixer i confrontar les estructures de dominació que inclouen tota una àmplia gamma de relacions d’explotació inherents a l’imperialisme, el racisme, el classisme, el patriarcat i el colonialisme, doncs són les que han conformat el món en què vivim hui en dia. Això implica un examen crític dels privilegis que gaudixen les societats occidentals i un compromís amb la justícia global i la solidaritat internacional. Només quan reconeguem la nostra responsabilitat en la reproducció de la desigualtat global podrem treballar cap a un futur més just i equitatiu per a tothom. Però hi ha massa forces estructurals jugant a la contra d’eixe reconeixement essencial.
L’estructura d’explotació dels països rics capitalistes sobre els més pobres es basa en la combinació de tres forces: productivisme, extractivisme i consumisme. El productivisme és una ideologia o enfocament econòmic que posa l’accent en augmentar la producció i l’eficiència econòmica com a objectius primordials. Per això, es valora la maximització de la producció de béns i serveis com a mitjà per a aconseguir el creixement econòmic i el benestar social. L’extractivisme es referix a l’explotació excessiva i desmesurada de recursos naturals, com minerals, petroli, gas i altres recursos no renovables, sense considerar adequadament el seu impacte ambiental, social i econòmic a llarg termini. Este enfocament sovint comporta la degradació del medi ambient i la concentració de riquesa en mans d’uns pocs, sense beneficis equitatius per a les comunitats locals o per a les generacions futures. Quant al consumisme, es tracta d’una mentalitat o comportament que promou el consum excessiu de béns i serveis com a mitjà per a obtenir satisfacció personal o estatus social. En el consumisme, el valor d’una persona es vincula amb la seua capacitat per adquirir i consumir productes, el que sol conduir al malbaratament, la sobreexplotació de recursos i problemes socials com el deute i la insatisfacció crònica.
L’externalització de càrregues és un concepte clau per comprendre com el món ric manté la ficció de la «normalitat» a costa del món empobrit. En el context del sistema capitalista, les empreses i les economies del Nord Global externalitzen els seus problemes i càrregues a les regions del Sud Global, transferint-ne els costos humans i ambientals per mantenir el seu nivell de vida i el seu creixement econòmic. Esta pràctica es manifesta en diverses formes, com ara la deslocalització de la producció a països amb mà d’obra barata i baixos estàndards laborals i ambientals, la sobreexplotació dels recursos naturals dels països empobrits sense compensació justa, i la contaminació i degradació ambiental causades per les emissions de les indústries del Nord Global. En este context, no deuen sorprendre els inevitables moviments migratoris (migrants laborals, desplaçats, refugiats, exiliats) que van de les àrees pobres a les àrees riques, situació que genera una allau de problemàtiques i de conflictes de difícil solució dins el marc capitalista.
Les poblacions dels països empobrits, especialment les dones, són les que patixen les conseqüències més greus de l’externalització de càrregues, en forma d’explotació laboral, pobresa crònica, degradació ambiental i manca d’accés a serveis bàsics com habitatge digne, aigua potable, escolarització i atenció sanitària. A més, els territoris i les comunitats dels països del Sud Global són freqüentment víctimes de l’expropiació de terres i recursos, els efectes de la corrupció sistemàtica, la pèrdua d’autonomia i el desplaçament forçat per a fer lloc a projectes extractius i industrials impulsats pel Nord Global i les còmplices elits locals. La lògica capitalista explica esta obscena situació, ja que prioritza el benefici econòmic a curt termini per damunt dels drets humans, els drets laborals i la sostenibilitat ambiental. Les empreses i grans fons d’inversió busquen maximitzar els seus guanys a través de la reducció de costos i l’explotació dels recursos humans i naturals disponibles, sense tenir en compte les conseqüències socials i ambientals a llarg termini. I si això reporta efectes econòmics beneficiosos a les poblacions del Nord global, s’accepta per estes sense massa objeccions.
Este model econòmic basat en l’externalització de càrregues també està estretament vinculat a la cultura de l’obsolescència programada. Com ja hem dit, les societats del món ric són impulsades constantment a consumir més i més productes, la majoria dels quals són produïts en condicions precàries a països del Sud Global. El consum desenfrenat no només contribuïx a l’explotació de les poblacions i els recursos dels països empobrits, sinó que també alimenta la crisi climàtica i l’escassetat de recursos naturals. A més, la dependència dels països del Sud Global respecte als països del Nord Global en termes de comerç internacional i inversió estrangera crea una relació desigual de subordinació. Estos països sovint es veuen obligats a adherir-se a les polítiques econòmiques i les condicions imposades per les institucions financeres internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, que imposen als països pobres uns deutes impagables, i que prioritzen els interessos del món ric, especialment els de les seues elits corporatives, impossibilitant així les legítimes aspiracions a una vida millor de les poblacions dels països empobrits.
Per desafiar esta situació, és essencial qüestionar la lògica capitalista i buscar alternatives basades en la justícia, la solidaritat i la sostenibilitat. Per desfer estes dinàmiques injustes, és necessari no només entendre la interconnexió entre el benestar del món ric i el malestar del món empobrit, sinó també qüestionar i desafiar les estructures de poder que les sustenten. Això implica un compromís amb la justícia social, la redistribució equitativa dels recursos i la creació d’una economia basada en la cooperació, l’autogestió i el respecte mutu, en lloc de la dominació i l’explotació.
En este sentit, és crucial reconéixer la responsabilitat individual i col·lectiva en la promoció del canvi sistèmic. Les persones del món ric, especialment les classes mitjanes i treballadores, poden exercir la seua influència mitjançant la conscienciació, el consum responsable, el suport a empreses ètiques i sostenibles, i la pressió sobre els governs per a implementar polítiques que prioritzen la justícia social i ambiental. Però també han d’estar disposades a un decreixement just, perquè és l’única manera d’atenuar els efectes més greus del col·lapse ecosocial en marxa. A més, és essencial promoure la solidaritat activa amb les poblacions menys afavorides i el suport a les lluites dels pobles del Sud Global per la seua autodeterminació, els seus drets i la seua dignitat. Això implica escoltar les veus dels afectats, reconéixer el seu coneixement i les seues experiències, i treballar en col·laboració per construir un món més equitatiu i realment sostenible per a tothom. Abans, però, caldrà començar a canviar de mentalitat, la qual cosa no serà gens fàcil.
