Fa molts anys que, cada matí, camine —sobre tot a l’estiu, però no només—, per vora mar, des de Bega de Mar fins al far de Cullera. És un recorregut que les meues cames saben de memòria. He vist dies de llevant i dies de ponent, la mar quieta com un espill i la mar molt marejada, meduses mortes i vives, dofins llunyans, temporals que s’emportaven la platja i hiverns en què l’arena semblava de ferro. Fins i tot, veig, aquests dies, una persona que ix cada matí a l’arena amb la seua ombrel·la, acompanyat d’un gosset, dues cabres i un ànec ensinistrat. Una cosa que em fa al·lucinar. Però mai, en tots aquests anys, havia sentit el que he sentit aquest estiu. En entrar el peus en l’aigua no sent la frescor que busque i, en canvi, trobe una escalfor que no m’espere. L’aigua de la mar no tonifica. Calfa. I em fa recordar la calentoreta de ficar els peus dins de la safa amb aigua tèbia, quan ma mare volia que em rentara els peus abans de dormir. La calentor de la mar no és, però, agradable com la safa de casa. És desagradable.
Els grecs observaven els llamps, els vents, els terratrèmols i el comportament dels animals. Pensaven que la natura parlava i intentaven fer-li cas, perquè consideraven que algunes de les seues manifestacions eren un advertiment. Ara, nosaltres tenim de tot per a saber què passa o què vindrà: satèl·lits, boies oceanogràfiques, models climàtics… però, curiosament, no en fem cas. No volem escoltar, no volem saber i passem de tot. Els sabuts, els científics, ens diuen que la nostra mar té més calor que mai, que sota la seua aigua hi ha moltes més nits tropicals que les que passava mon pare en el balcó o en el terrat, perquè no podia dormir per la calor. I la temperatura de la superfície acumula valors que fa només unes dècades eren impensables. I això ens porta tempestes, danes, molt violentes, però també altera els corrents i desplaça les espècies. La nostra mar cada vegada és menys la nostra mar. És una altra mar. Hi ha molta paperassa que ho explica, però, la veritat és que jo no necessite llegir cap informe per endevinar que alguna cosa passa. Ho veig cada dia i ho note en els peus.
Vivim envoltats de paraules enormes —emergència climàtica, escalfament global, emissions, descarbonització— però, de vegades, la realitat entra per un lloc molt més senzill: la planta dels peus. Recorde quan de menut els majors deien que algú tenia una mica de febra i li posaven la mà al front. Ningú discutia el termòmetre del cos. Ara, fins i tot quan el termòmetre de la mar marca temperatures insòlites, sempre hi ha algú disposat a assegurar que això ha passat tota la vida. No. No ha passat tota la vida. Fa més de mig segle que camine aquestes platges. Conec l’olor del llevant, el color de les algues, la textura de l’arena després de cada temporal i mai no he tingut la sensació que tinc ara quan nade. La memòria també és una forma de coneixement. Per això, quan isc de l’aigua, pense que la mar té febra. I tots sabem què passa quan una mare toca el front del fill i descobreix que crema. No diu: “Ja li passarà”. Comença a preocupar-se. Potser ha arribat el moment d’escoltar la mar amb la mateixa atenció.
