La suposada unitat de les esquerres a l’esquerra del PSOE, més que una necessitat política, es presenta sovint com una inèrcia que pot acabar tenint efectes contraproduents sobre la societat valenciana. Aquesta proposta parteix d’una doble realitat: d’una banda, la constatació que es tracta d’un espai minoritari; de l’altra, la idea —sovint implícita— que la seua funció principal és reforçar el PSOE. No és casualitat que, en la pràctica, aquestes dinàmiques acaben contribuint a apuntalar-lo, sovint a costa de diluir projectes propis. En un context de crisi, això es tradueix massa vegades en programes poc diferenciats i amb escassa capacitat transformadora.
La gota freda del 2025, amb 230 morts i una devastació profunda del teixit productiu valencià, marcarà de manera decisiva les pròximes eleccions autonòmiques. No tant pel record del desastre en si com per les conseqüències polítiques que ha desencadenat. Com ones sísmiques que es propaguen en el temps, ha generat dues percepcions clau: d’una banda, la desídia i la gestió deficient del Partit Popular, amb un lideratge qüestionat i percebut com a protegit pel seu partit; de l’altra, la sensació d’abandonament institucional, no només per part de la Generalitat, sinó també del govern espanyol.
Les enquestes recullen parcialment aquest malestar i apunten a un escenari d’empat tècnic entre quatre forces: PP, PSOE, Compromís i Vox. Aquest equilibri reflecteix dos moviments clars: el transvasament de vot del PP cap a Vox, i del PSOE cap a Compromís. El primer no és nou: respon a un procés sostingut d’enduriment del discurs de les dretes espanyoles, que ha anat aproximant el PP a posicions cada vegada més pròximes a Vox. En aquest context, sovint l’electorat opta per l’original abans que per la còpia, i la crisi recent no ha fet sinó accelerar aquesta tendència.
Pel que fa al vot socialista, el desplaçament cap a Compromís s’explica, en bona part, per la percepció de responsabilitat estatal en la gestió de la catàstrofe i per una creixent sensació de desatenció envers el País Valencià. Això obri una finestra d’oportunitat per a opcions amb arrelament propi i capacitat de connectar amb els interessos del territori.
En aquest escenari, el sistema polític valencià es configura al voltant de quatre forces amb perfils diferenciats. Vox representa una opció clarament extrema; el PP intenta mantenir una imatge de centredreta; el PSOE es presenta com a referent de centreesquerra; i Compromís ocupa un espai d’esquerra amb una dimensió valencianista que el distingeix. Tanmateix, aquesta singularitat no sempre es tradueix en hegemonia dins del seu espai.
És ací on el debat sobre la unitat pren sentit. No es tracta de si unir o no unir sigles, sinó de quin projecte és capaç de construir un espai polític propi, recognoscible i central. L’experiència comparada és il·lustrativa. El BNG a Galícia ha aconseguit consolidar-se com a força hegemònica dins de l’esquerra no socialista, absorbint bona part del seu electorat potencial i situant-se en disposició de disputar el govern. En canvi, altres experiències com Adelante Andalucía mostren els límits d’un espai fragmentat, on la competència amb formacions estatals impedeix superar un sostre electoral relativament baix, malgrat un creixement recent.
El cas valencià es troba en una posició intermèdia. Compromís ha aconseguit una implantació significativa i una presència institucional rellevant, però encara no ha resolt del tot la seua relació amb l’espai polític estatal. Aquesta ambivalència pot limitar la seua capacitat de convertir-se en força central. La qüestió no és ideològica —les diferències programàtiques amb altres forces d’esquerra solen ser menors a curt termini—, sinó estratègica i, en part, nacional: qui representa millor els interessos del País Valencià i amb quin grau d’autonomia.
En aquest sentit, la unitat plantejada des de l’esquerra estatal pot acabar situant projectes com Compromís en una posició subordinada, dins d’un espai polític on el PSOE continua exercint una clara hegemonia. El risc no és només electoral, sinó també polític: la pèrdua de referents propis i la dificultat de construir una alternativa amb veu pròpia.
El moment actual és, per tant, especialment rellevant. Dins de Compromís conviuen sensibilitats diverses: des de posicions més favorables a l’entesa amb l’esquerra estatal fins a sectors que aposten per reforçar un perfil propi i sobiranista. El desenllaç d’aquesta tensió interna pot marcar el futur polític del País Valencià en clau nacional.
Si alguna cosa ens mostren els diferents casos analitzats és que l’èxit d’un projecte polític no depèn tant de la unitat formal com de la seua capacitat per articular un espai propi, coherent i ampli. Quan això s’aconsegueix, com en el cas gallec, el creixement és possible. Quan no, el risc és quedar atrapat en la marginalitat o en la dependència. El repte per al País Valencià és, precisament, decidir en quin d’aquests camins vol situar-se.
