Una de les derivades més o menys imprevistes que està tenint el tour de Pedro Sánchez per tots els platós de la dreta mediàtica –i totalment independent dels vots que açò li puga suposar- és, precisament, el despullar i evidenciar aquests platós com el que són. No uns periodistes neutrals i imparcials ni, encara menys, uns entreteniments deslligats de la realitat política, sinó uns agitadors i uns propagandistes en favor d’un model social i econòmic concret i, encara més, a favor d’unes opcions polítiques determinades.
Açò que dic no és nou. Ja fa anys que analistes de mitjans, periodistes i també molts ciutadans a les xarxes socials assenyalen el paper dels grans mitjans, amb imatge més asèptica, com a elements centrals d’enquadrament ideològic. No parlem ací d’okdiarios ni losantos, sinó dels autèntics mitjans mainstream seguits de forma més acrítica per gran part de la ciutadania de forma transversal.
Ara, però, amb Pedro Sánchez tombant un per un i a casa seua tots els mantres sobre els quals han anat edificant una realitat paral·lela sobre la qual cimentar la victòria electoral de les dretes, la denúncia del paper d’aquests mitjans i aquests periodistes s’ha obert de forma molt més generalitzada. Pensem només en el cas de Pablo Motos, que fa soles uns mesos va rebre una enorme solidaritat per haver estat parafrasejat en un anunci del ministeri d’Igualtat contra el masclisme. Hui en canvi s’assumeix la seua entrevista a Pedro Sánchez com «una derrota», com si en lloc d’una entrevista televisiva en un programa d’entreteniment, Sánchez haguera anat al Hormiguero a un debat amb un contrincant. Que, pensat i debatut, potser és exactament el que va passar. Motos ja no és aquell paio simpàtic, un poc canalla però inofensiu, sinó un portaveu més de la dreta.
Icona antifeixista?
Pedro Sánchez és un polemista temible i un orador brillant. Només cal veure les seues intervencions parlamentàries o les recents entrevistes amb els principals micròfons conservadors. I és normal que les seues respostes agudes i els deixar sense arguments els seus principals adversaris –polítics i mediàtics- provoque aplaudiments i alce els ànims de l’electorat socialista en moments realment durs.
Però reconec que aquesta conversió de Sánchez en una icona pop antifeixista m’ha agarrat per sorpresa. Que sí, que veure’l fer un zasca rere zasca a l’argumentari caspós que es va escampant dia a dia sense dret a rèplica és un gust, però tampoc cal oblidar que és el president del govern que va provocar la massacre de Melilla, que ha mantingut la persecució a Puigdemont i a milers d’independentistes catalans, que als valencians ens nega el finançament o ens condemna a un servei de Rodalias a pedals o que acaba de sabotejar la tímida llei d’habitatge que Unides Podem l’havia arrossegat a signar.
De fet, aquesta socialdemocràcia que, per una banda apel·la als teus nobles sentiments per frenar l’extrema dreta i per l’altra va aplicant diligentment les polítiques de retallades de drets socials i laborals que li marca el gran capital, és la principal responsable de l’auge de l’extrema dreta a tot Europa. I hui, ja pràcticament ens estan demanant el vot útil en el PSOE per frenar a Vox i, en quatre anys, ens estaran demanant el vot útil al PP per frenar a Vox. Exagere? Doncs és exactament el que ha passat a França no una, sinó dues voltes. I què ha fet la socialdemocràcia quan ha guanyat? Mantenir les línies econòmiques neoliberals que a la llarga inflen els sacs de vots de Le Pen.
Així que bé, divertim-nos amb Sánchez i els seus recursos dialèctics i esperem que li duren molt de temps, perquè molt em tem que són l’única barrera que volen desplegar davant la barbàrie.
