Afusellades, torturades, perseguides, violades, empresonades, maltractades, depurades, exiliades: milers i milers de persones van patir la repressió franquista al País Valencià des que el feixisme i el reaccionarisme catòlic s’imposaren a sang i foc contra el poble. Mai no hi ha hagut cap reparació a les víctimes de tanta crueltat.
Assassins, torturadors, delators, carcellers, violadors, lladres, militars, jutges, funcionaris, capellans, monges: gent que va aplicar les consignes dels vencedors. No podia haver-hi cap dissidència. “Serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas, sembrar el terror (…), hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros” (general Mola).
No calia haver fet res que es pogués considerar delicte. Calia eliminar sense escrúpols ni vacil·lacions totes les persones que no pensaren com ells. Molts d’aquells victimaris gaudiren durant tot el franquisme de les prebendes de la seua ignomínia. Des dels qui van tenir estancs o llocs de venda de loteria, els qui trobaren un lloc de funcionari sense cap competència ni qualificació -les escoles, instituts i universitats s’ompliren de falangistes mediocres- fins als qui denunciaren altres per furtar-los les cases, els camps, i els qui es feren milionaris amb la corrupció generalitzada. El franquisme fou en essència un règim corrupte i assassí.
La ferida fou tan fonda i la crueltat tan brutal que encara avui dia perdura la por d’alguns dels fills i nets dels vençuts. Els hereus del vencedors tornen a exhibir amb fatxenderia la seua victòria. Alguns fins i tot parlen “d’estrangular” institucions públiques (els ecos del general Mola són clars). Uns, els moderats, diuen que no convé remoure velles ferides. Els més fanfarrons, els més feixistes, diuen que per això van guanyar la guerra. Molt historiadors coincideixen que no l’hagueren guanyat sense els més de setanta mil soldats italians i la Legió Còndor de l’aviació alemanya.
Totes aquestes cabòries m’han tornat una i una altra vegada des que vaig llegir el guió de La invasió dels bàrbars, ara, per fi, esdevingut una excel·lent pel·lícula que contribuirà, n’estic segur, a enfortir la memòria democràtica del valencians i dels antifeixistes en general. Implicat, com n’he estat des del primer moment, en el suport a la producció de la pel·lícula, he tornat una i una altra vegada a les històries amagades dels represaliats.
En la recerca de còmplices per a la difusió de la pel·lícula, he tingut la sort de trobar el treball d’Antoni Janer Torrens Memòria d’una amnèsia. La història amagada del franquisme a les Balears, editat per la Nova Editorial Moll. I encara més sort de conèixer-ne l’autor i poder parlar-hi. El llibre recull, en més de 470 pàgines, una setantena de peces, d’una extensió aproximada de quatre pàgines de text, més una pàgina amb una foto en gran i una altra pàgina, amb una peça a banda, complementària del text principal. S’hi veu la mà del periodista, format a la UPF, i del professor de Filologia Clàssica format a la UB, la mirada humanista, podríem dir-ne. Abans del llibre, foren reportatges al diari Ara Balears.
M’ha apassionat la lectura d’aquest llibre dividit en nou parts: cartografia d’una guerra, repressors, víctimes, exili, les Balears a la Segona Guerra Mundial, postguerra, lluita antifranquista, repressió cultural i Transició. Aurora Picornell, un símbol de lluita antifeixista i precursora del feminisme illenc, les Roges del Molinar, companyes d’Aurora, els alcaldes assassinats, l’anticatalanisme feixista de Llorenç Villalonga, la persecució de les organitzacions de treballadors, dels equips de futbol, de tota dissidència, el sanguinari Comte Rossi (enviat de Mussolini), els mallorquins de la Falange, els “buròcrates de la mort” com Eichmann (la banalitat del mal, Hannah Arendt), la mort de Matilde Landa (Miguel Hernández li havia dedicat un poema, “A Matilde”), la dignitat dels vençuts, el paper fastigós de l’Església, els camps de concentració, els mestres depurats, els nins robats, conviure amb els botxins, el banquer March, l’illa dels espies… I així fins a més de setanta peces la lectura de les quals configura un mosaic ben complet de la barbàrie franquista a les Balears.
Per sort, al País Valencià, l’elenc de monografies, tesis doctorals i publicacions acadèmiques sobre el franquisme és extens, tot i que no complet. Per dissort, no disposem d’un llibre que en faça el recull, actualitze i ordene tota la ingent informació disponible. Podríem dir que ens cal un Antoni Janer valencià o un equip que en faça el treball equivalent. Tenim la Coordinadora d’Associacions de Memòria Democràtica del País Valencià que porta a terme un treball imprescindible. La Diputació de València i les universitats públiques valencianes també hi han contribuït. La nòmina d’autors que se n’han ocupat és llarga i, tot i que me’n deixaré molts, m’arriscaré a fer-ne una llista desordenada: Ismael Saz, Ricard Camil Torres, Xavier Navarro, Vicent Gabarda, Fernanda Romeu, Fernanda Mancebo, Marc Baldó, Albert Girona, Antonio Calzado, Andreu Ginés, Pedro Ruiz, Carmen Guillén, Rosa Monlleó, Aurora Bosch, Ferran Archilés, Ramir Reig, Antonio Laguna, Juan Luis Sancho Luna, Josep Miquel Santacreu, Carmen Agulló, Juan Manuel Fernández Soriano, Santi Cortés, Gil Manuel Hernández, Vicent Sampedro, Miquel Ors Montenegro, Juan Luis Porcar…
Si els treballs de les historiadores i historiadors és important, també hi han contribuït des del periodisme i la narrativa un grapat de persones que cal esmentar. Per a mi, sense cap mena de dubte, el més destacat, qui més ha fet i escrit tant des del periodisme com des de la ficció, és Alfons Cervera des de la primera edició de Maquis i les posteriors novel·les del Cicle de la memòria. Cal destacar també l’aportació narrativa de Toni Cucarella, Martí Domínguez, Joan Francesc Mira, Joan Garí, Rafael Arnal, Paco Cerdà, Salvador Vendrell, Esther López Barceló i els treballs d’Enrique Cerdan Tato -principal impulsor de la memòria del camps de concentració de postguerra dels Ametllers i d’Albatera-, i la literatura d’idees i els assajos de Francesc Bayarri, Toni Mollà, Gustau Muñoz, Vicent Bello, Puri Mascarell, Víctor Labrado, Elena Solanas, Carles Senso, Adolf Beltrán, Francesc Viadel, Francesc Pérez Moragón, Lucas Marco, Xavier Aliaga, Borja Ribera, Xavier Serra, Joan Puchalt, Vicent Àlvarez… I que em disculpen totes i tots els que m’he deixat. Jordi Sebastià i Xavier Vinader feren un bon treball desvelant les trames feixistes al País València des de la revista El Temps. En l’àmbit del còmic tenim publicacions molt interessants (Paco Roca, Sento Llobell, Daniel Torres, Manel Gimeno, Cristina Durán i Miguel Ángel Giner…). En poesia, la llista seria molt llarga. Ho deixaré només apuntat amb l’obra monumental de Vicent Andrés Estellés i les espurnes de Maria Beneyto. Tractar de l’audiovisual, de la música i les cançons seria un altre article. Potser, un altre dia.
Si fa no fa, seguint l’estructura proposada per Antoni Janer, ens caldrien prou més d’un centenar de peces per cobrir la informació del País Valencià: L’assassinat del rector Peset, el mur de Paterna, el mur del cementeri de Llíria, les presons franquistes, els milers d’assassinats i soterrats de mala manera, els alcaldes afusellats, el final tràgic de molts republicans al port d’Alacant, l’exili intel·lectual, la persecució dels científics que ha estudiat Josep Lluís Barona, les dones empresonades, els correccionals per a les joves de moral dubtosa, la copa d’Espanya de futbol que li negaren al Levante UD durant dècades; l’oblit, primer, i el menyspreu, després, a Josep Rodríguez Tortajada, regidor a l’ajuntament de València pel Partit Valencianista d’Esquerres i president número 13 del València C. F. del 1936 al 1939. El València el va rehabilitar el 2010 -el seu nom havia estat esborrat de la memòria del club-, tanmateix, al vídeo oficial que repassava els més de cent anys del club, confonien el seu nom, li deien “Jiménez Tortajada”, i no esmentaven els cinc anys que va passar en presó i els altres 12 que va malviure en llibertat condicional; els homenots antifeixistes com Vicent Marco Miranda, Amado Granell, Josep Renau, Manuel Sanchis Guarner, Juli Just, Rodolfo Llopis, els germans Francesc i Josep Lluís Codonyer, Enric Tarrega, Els germans Angelí i Josep Castanyer, Francesc Bosch i Morata i molts altres; la repressió cruel contra els anarquistes col·lectivistes de la Ribera del Xúquer, la presència dels nazis a València i els homenatges que se’ls hi va retre, i un fum d’històries terribles tot al llarg del País Valencià.
Cal un llibre de síntesi, potser en caldran dos, que reculla tots els treballs, tota la informació, tots els testimonis encara vius, perquè la nostra memòria col·lectiva no quede mancada d’un període tan dolorós i, en la mesura que puguem, cal que fem possible un coneixement compartit que ens permeta posar fre al feixisme que pretén tornar a destruir les nostres llibertats, la nostra cultura i, fins i tot, les nostres vides.
“Contau el que va passar l’any 1936 perquè ho diran i no ho creuran”. Aquesta frase que apareix a la tomba de Climent Garau —el darrer batle republicà de Porreres (illa de Mallorca), afusellat juntament amb sis dels seus regidors— fou l’esperó que va mouré durant anys el treball tenaç d’Antoni Janer, és el batec que ha mogut Vicent Monsonís per oferir-nos la meravella cinematogràfica de La Invasió dels bàrbars. És l’empenta que, ara, amb el suport de Diari La Veu del País Valencià, voldria tractar de posar en marxa perquè puguem recuperar les històries amagades pel franquisme.
“Els nostres morts obrin escletxes de llum en la foscor”.
Miquel López Crespí (escriptor mallorquí)
3
