És impressionant comprovar com els polítics —sobretot els de dreta— i, més encara la premsa, amb totes les seues veus, conten coses que interessen poc, o molt poc, al personal. És com si visqueren a part, com els rics, en un món diferent i amb uns problemes que creen ells mateixos i que no saben com eixir-se’n. I cada dia ens desperten amb les mateixes matraques del dia anterior fins que es cansen i canvien de matraca. I els altaveus sempre mirant-s’ho tot des del mateix punt de vista: el punt de vista del testament de Franco. Va a temporades: El sí és sí, l’amnistia i… Són insistents amb les seues ocurrències fins a l’avorriment. I aconsegueixen que persones vicioses de la política, com jo, comencen a cansar-se de tanta estupidesa infantil. Si poguera, obligaria els polítics i periodistes, a l’hora d’esmorzar, a passar pels casinos o pels bars, perquè sentiren el que realment pensa i interessa al personal. I comprovarien que no parlen, ni del «malvat» Puigdemont ni de l’amnistia, que són els temes recurrents d’aquests dies. I no és que ho diga jo, perquè he anat un dia al bar per assabentar-me de què es parla en les taules. Ho diu el CIS que en sap molt més que els pobres mortals com jo. La llei d’amnistia que avui, que escric, passa pel Congrés, preocupa molt poc els ciutadans de l’estat espanyol, malgrat que el PP ha estat pegant la vara sense aturar-se durant no sé quants dies per intentar cremar-nos la sang. Els mitjans de comunicació no paren d’intentar fer eixir de polleguera els pobres espanyols i només un dos coma tres per cent dels enquestats situen l’amnistia com un dels tres principals problemes d’Espanya. L’amnistia ha passat de la posició vintena a la posició vint-i-quatrena de la llista de preocupacions dels espanyols, segons el CIS i segons el personal que esmorza en el mateix bar que jo. Que poquets parlen de política mentre peguen un mosset!
El que preocupa els ciutadans —segons el CIS, el casino i el bar— són les coses de menjar o les coses que els afecta la butxaca, com ara, la crisis econòmica, la sanitat i l’ocupació. I, sobretot, com procurar un habitacle digne per als seus fills. Passen totalment dels debats polítics que encenen l’actualitat. Sí que parlen dels polítics, però, sobretot, de la seua incompetència i de les seues exageracions. Va calant cada dia més la idea que tots els polítics són iguals i que no els importen els interessos dels seus votants, sinó la seua poltrona.
Mentre escric açò veig que, per la tele, no paren de parlar de no sé quina trama russa del procés, de Puigdemont. Ara, toca la traïció. Quina barra! Ara ens en donaran de Putin i de Puigdemont per dalt i per baix. És al·lucinant la manipulació que es veu pels mitjans de comunicació, ara mateix, que van a votar la llei d’amnistia. Els «nostres» podrien seure una mica, asserenar-se i no deixar que guanye la dreta espanyola, que és extrema. Votaran tots que sí? No eixirà? No han votat tots que sí. No ha eixit la llei d’amnistia. Que contents que estaran «ells», els «ells» de sempre!
