Ja sé que no soc l’única, que molts estareu com jo, maldant perquè passe ràpida aquesta segona onada de calor, o és la tercera? Potser ja n’hem perdut fins i tot el compte. De fet, ens anuncien que ve una onada de calor quan encara estem de ple en la darrera. I no dona temps per a refer-se’n, ni per a alçar el cap, ni per a respirar.
Nits d’insomni, Sleepless Nights, du per títol la novel·la intrigant i pertorbadora d’Elisabeth Hardwick, construïda a basa de memòries, cartes, petits assajos, una barreja d’elements autobiogràfics filats de manera que ens fa l’efecte d’estar llegint realitat disfressada de ficció i ficció amarada de realitat.
Nits d’insomni en què la calor de l’estança es barreja amb la calor que el cos desprén pel fet de ser dona i sumar anys. Nits d’insomni en què la calor no deixa descansar ni avançar el treball al ritme que hom voldria o necessitaria, amb encàrrecs que s’amunteguen i feines que s’arrosseguen… I enmig de la nit tot això esdevé una bola de foc que desperta i recorre el cos i es deté als muscles, a les galtes, als temples…
La calor em mata, em paralitza, em treu les ganes d’encendre els focs de la cuina, d’anar al supermercat, de travessar el carrer, de pintar-me els llavis. Ja no sé com vestir-me, tot m’ofega, tot molesta, tot fa suar… Els cabells, me’ls he tallat, ni els suportava. I ara a penes si puc fer-me una cua diminuta quan ja no puc més.
La calor em mata i l’estiu em deprimeix. Voldria que passés ràpid, en un bufit, igual que Nadal, però és complicat. L’estiu, ja no és que es faça llarg, sinó que és llarg. L’estiu és llarg i des de fa un temps s’allargassa encara més i ens roba part de la primavera i de la tardor, d’unes estacions més equilibrades, més suaus, menys extremes, excepte quan plou tant que s’ho endú tot per davant.
Entenc, però, que per a molta gent, també per a mi segons com, l’estiu és temps de descans, de descans quan res no deixa descansar. Tanmateix, pitjor seria, i de fet ho és, haver de treballar amb la calor, com tanta gent fa, en gran part, perquè els altres puguem descansar.
Quan érem menuts l’estiu era temps de jocs, de nits a la fresca, de banys, d’aventures. La gent tornava als pobles, i tothom treia les cadires i les taules a la fresca. La gent tancava portes i finestres de dia i a la vesprada-nit ho obria tot i corria l’aire, refrescava, a la nit refrescava i tothom reviscolava. L’estiu era una alegria, jocs al carrer, una conversa a la fresca.
L’estiu era la radiografia d’un poble obert. Ara les cases estan, com més va més, tancades a clau i pany, com un búnquer, aclimatades per un aire condicionat que ens les fa més suportables, però que buida els carrers alhora que escup calor i una remor que va sumant. Ara, cada volta més, a l’estiu se li tem, se li té por, quasi terror, perquè no sabem com seran els incendis, ni les nits tropicals, ni quantes migranyes i vòmits duran els colps de calor. Perquè no sabem com acabarà aquesta deriva infernal on anem junts i alhora aïllats —qui pot, és clar— en els nostres petits búnquers d’aire condicionat,
Els estius ja no són el que eren i no ho dic perquè no queda quasi ni ombra d’aquella xiqueta dels anys setanta i vuitanta que esperava l’estiu amb deler, sinó perquè sembla que aquells estius humans i amables se n’han anat per a no tornar.
La calor em mata, sí, i tanmateix continue viva, però el que sent és feblesa, com si fos un ninot de cera que comença a fondre’s a mesura que avança el sol. Com un cos que suma hores d’insomni, gotes de suor, cremor a les galtes, baixades de tensió, dolors musculars, esternuts, defallides ara i ací.
La calor em mata i, tanmateix continue viva. I ja sabeu, allò que no ens mata, ens fa forts. Bones vacances i bona sort!
