Steven Soderbergh va dedicar dos films a glossar la figura del Che Guevara: The Argentine i Guerrilla. En aquesta segona pel·lícula, Guevara (interpretat sòbriament per Benicio del Toro) arriba a Bolívia per a posar en marxa el seu somni de guerrilla antiimperialista continental. En un llogarret es reuneix amb els seus primers partidaris. A un, que el veu molt jove, li pregunta l’edat. Aquest contesta i Guevara, sense dubtar, replica: “A los 16, ya un hombre sabe lo que quiere”.
Quan jo tenia 16 anys el Che era el meu ídol. Mentre tots els meus companys de classe que estaven polititzats eren de Fuerza Nueva, jo vaig descobrir en el marxisme un humanisme engrescador i una ideologia realment transformadora. Em vaig comprar les Obres Completes de Guevara (un volum atrotinat que encara conserve) i totes les biografies que en vaig trobar. Aquella mística em va durar uns pocs anys. Mentrimentres, a Cuba, el guerriller s’havia convertit en un heroi nacional i als escolars se’ls obligava a recitar “Queremos ser como el Che”. Era el seu Cara al sol.
Tants anys després, ja fa molt de temps que és evident per a qui tinga ulls a la cara que el model comunista ha sigut un complet fracàs a Cuba. La sort d’Ernesto Guevara és que va morir jove i en plena lluita, perquè, si no, s’hauria convertit potser en un d’aquests gerontòcrates que mantenen el seu poble en la misèria mentre ells detenen tots els privilegis.
Es diu, i amb molta raó, que una de les grans causes del fracàs del sistema cubà és el bloqueig –criminal- dels Estats Units. Això és incontrovertible. Mai sabrem què hauria passat si els americans no hagueren establit durant dècades una severa restricció a les relacions comercials de l’illa. I ara, a tot això, s’ha afegit la paranoia narcisista i psicopàtica de Trump i la banda de gàngsters de frenopàtic que anomena “Govern”. El resultat de tot plegat és que l’illa viu ara mateix la seua crisi més important, i les setmanes que venen seran decisives per a comprovar quin serà el seu destí.
Qualsevol que tinga contactes a l’interior del país –com és el meu cas- sap de primera mà els patiments que travessa la població cubana. ¿Quants de nosaltres -feliços habitants del “primer món”- aguantaríem un estiu amb les temperatures de rigor sense poder beure res fresc, ni usar l’aire condicionat, ni poder guardar res a la nevera, ni disposar d’aigua corrent…? Ja vos ho dic: no un estiu, no ho suportaríem ni un sol dia.
La resiliència del poble cubà és admirable, però no crec que això tinga cap relació amb els valors que defensava el Che Guevara. El problema del comunisme –que és una gran idea teòrica- és que, allà on s’ha posat en pràctica, ha xocat amb la trista condició humana. Si pagues el mateix –o menys- a algú que ha estudiat nou anys una carrera que a un peó, hi haurà un moment que tot rebentarà per les costures. D’aquí la frase que deien els russos en temps de l’URSS: “Tu fas com que em pagues, i jo faig com que treballe”. El gran il·lusionisme de la “dictadura del proletariat”.
Al món sempre hi haurà pobres i rics, gent amb moltes ganes i disposicions per a treballar i gent sense. La qüestió és viure sota un sistema que assegure una redistribució raonable de la riquesa; però per a redistribuir-la la primera condició és tindre capacitat de generar-la. A Cuba fa molt de temps que no es genera riquesa i, per tant, no es pot repartir. Si només reparteixes pobresa (però tu et quedes les poques tallades de carn disponibles), saps que l’edifici s’esfondrarà.
L’únic que queda per saber a Cuba ara mateix és quan es produirà el col·lapse definitiu. A molts no ens agradaria que es retrocedira huit dècades enrere, i els americans tornaren a convertir l’illa en el seu casino particular. Les pròximes setmanes seran decisives. El joc lampedusià de canviar-ho tot per a què no canvie res ja no és factible. Les transformacions hauran de ser radicals. I esperem que tot es duga a terme sense vessament de sang.
