Fa dies que rumie al cap una opinió sobre com em sent i com he viscut este Mundial de futbol de la FIFA. He estat tants dies pegant-li voltes que se m’ha fet tard, tant que s’ha acabat el Mundial. En el camí he hagut de menjar-me les celebracions i totes les justificacions de la gent, per a conviure amb les seues pròpies contradiccions, per a escollir amb qui anar o no anar en este o en aquell partit de futbol entre equips de seleccions de federacions de futbol. Entre totes les justificacions, la principal i la pitjor, supose, és la de seguir este espectacle planetari del futbol on juguen onze contra onze i guanya la FIFA. Supose que la calor, les visites als hivernacles de pimentó a 40 graus o la immensa mandra que em feia voler parlar sobre això, m’han fet esperar fins hui i fer-ho com una teràpia personal per a expressar les meues sensacions i, per tant, desfogar-me.
Parlant de contradiccions, començaré amb la meua, que ací qui estiga lliure de contradicció que xute la primera pilota amb xip o sense a porta. Jo, seguidor incondicional del València, he d’explicar com sense agradar-me el futbol m’agrada el València CF. M’he criat sota la filosofia de mon pare que deia que havies de ser de l’equip de la teua terra. Ell va escollir ser del Calcio Catània i jo vaig escollir ser del València CF. I per què del València i no d’un altre? Perquè des de la seua fundació ha sigut l’únic equip valencià que ha volgut ser l’equip de tots els valencians i jo, com a nascut a València i com a valencianista polític ho tenia clar. Mon pare va escollir ser de l’equip de la seua província siciliana i jo de l’equip del meu País Valencià. Esta és la meua justificació, que cadascú utilitze la seua per ser del seu equip.
Supose que dit açò, ara uns quants em diran que el València CF no és l’equip del País Valencià i jo els respondré que potser tenen raó, però és el que ha passat, el que diu Vicent Flor a ‘Nosaltres Som El València. Futbol, Poder i Identitats’, que el València CF ha sigut l’únic equip valencià que ha tingut l’aspiració i vocació de ser l’equip del País Valencià. Jo només he fet meua eixa aspiració i he acceptat ser del València. Altres aficionats basen les seues eleccions dient que són d’un equip perquè no poden ser d’un altre i en eixe exercici de justificació han de generalitzar, estereotipar i fer-se trampes al solitari perquè li quadre el raonament justificatiu escollit. A mi això no em cal! M’és igual que em diguen que soc d’un equip de fatxes (sense proves sociològiques), perquè la meua existència i la de molts més valencianistes invalida la seua generalització patètica i interessada, basada en un trist cherry picking. Per altra banda, l’esport que m’agrada és el ciclisme, però amb este no puc provar el sentiment de pertinença que tinc animant el València CF que exercisc anant a vore’l a Mestalla, en un acte de militància i no de culte al futbol.
Ara que he explicat esta contradicció i una de les generalitzacions que utilitzen alguns per no ser del meu equip, ja puc tornar al present i descriure la palla mental més gran de la història que ha aconseguit la selecció espanyola de futbol en este Mundial turbo capitalista, un més, on Espanya ha decidit participar i molts ciutadans que menyspreaven el futbol fins fa quatre dies, donant-nos lliçons de marxisme i esquerranisme antifutbol, van decidir seguir acomodant-se a l’onada de passió espanyola impulsada pel mainstream espanyol que com una sirena deixa cecs a qui el mira i el sent. La primera pregunta que s’hauria de fer qualsevol demòcrata, i els d’esquerres més, és per què s’ha de vore un torneig organitzat per la FIFA que des del seu naixement no para de blanquejar dictadures, règims religiosos, permet la vulneració de drets laborals i humans, i suposa un espoli planetari de recursos futbolístics pagats per clubs privats per a la major glòria de federacions esportives de futbol àmpliament subvencionades pels estats. Un esdeveniment on l’únic que guanya és la FIFA. Pareix molt llunyà el Mundial de Qatar on van morir més de vint mil treballadors construint estadis al desert, però va ser fa quatre anys i posar-se a vore este Mundial, a més d’acceptar el passat, vàlida la FIFA i Trump. Sembla que tothom s’ha oblidat del que li van fer a l’àrbitre de Somàlia, al combinat iranià o els controls de seguretat exagerats i racistes que partiren els equips africans i de l’antiga Unió Soviètica.
Encenent només la televisió de ta casa per a mirar un partit de futbol del Mundial ja acceptes que tot allò està bé i compres el que venen els organitzadors: només és futbol, un espectacle de futbol planetari. Però benvolgut espectador, vore esta aberració és ja una decisió política i buscar justificacions per a explicar-ho no ho canvia, només li afegeix l’adjectiu polític a la teua justificació. Igual que els passava a les justificacions de qui es posaven a la tele la sionista Eurovisió. No era només gaudir de sentir música i el safareig que l’envolta, vore allò era política. Al cap i la fi, estem davant de dos espectacles d’exaltació nacional creats pel capitalisme perquè ens oblidem d’altres temes que el podrien fer mal. Al segle XIX es van crear els nacionalismes per a contrarestar la lluita obrera que arribava amb força a les indústries i per a portar el proletariat obrer a morir en guerres sota banderes diferents. A la versió moderna d’allò, es canvia un fusell per un micro o una pilota amb banderes, però sense amollar el fusell que les guerres entre banderes continuen. Per als despistats o alienats, Trump ha continuat tirant bombes a l’Iran i Israel ha continuat matant palestins en estos 40 dies de passió futbolística i exaltació del sentiment nacional a escala global.
I arribem al partit Palestina VS Israel que han volgut vore, en la final Espanya VS l’Argentina, milers de persones amb DNI espanyol que fins fa quatre dies els molestava que un fatxa els diguera: Qué pone en tu DNI, español? Pues te jodes! Acceptada la primera contradicció de voler vore este esdeveniment, arriba la segona contradicció, la de voler que guanye Espanya el Mundial i vendre-ho com una victòria progressista de l’esquerra global, una victòria de Palestina sobre Israel. Què han fet per justificar-ho? Doncs generalitzar i passar a dir que l’Argentina és completament sionista, perquè un aficionat portava una bandera d’Israel, perquè Messi s’ha fet fotos amb Nazinyahu i perquè a Gaza els palestins animen Espanya! Conclusió: Espanya és una selecció pro-Palestina que lluita contra la FIFA. I com ha guanyat, que bonico que ha sigut que gràcies al futbol i a l’Espanya diversa i fraternal, els palestins s’han endut una alegria després d’haver-ho perdut tot, entre altres coses gràcies a les bombes espanyoles venudes a Israel, però això últim no fa likes, el primer sí. Així que l’esquerra espanyola, l’esquerra rufiana, l’esquerra brilli brilli de Compromís, l’esquerra que odia el futbol i bona part d’un independentisme despistat i desorientat, s’han marcat tot junts un «Gora España» com aquell que cantaven els Lendakaris Muertos el 2005.
El pitjor de les justificacions basades en generalitzacions és que han d’obviar fets. El nou aficionat de la roja, atret per la croada pro-Palestina virtual, ha hagut d’obviar que la dreta espanyola és sionista, ha hagut d’obviar la venda d’armes d’Espanya a Israel, ha hagut d’obviar el moviment de les mares de la plaça de maig, ha hagut d’obviar tots els argentins desapareguts i els qui lluiten contra Milei, i el que és pitjor han hagut d’obviar tot el que Espanya ens ha fet a qui lluitem per la supervivència de les nostres identitats culturals atrapades en esta Espanya de les imposicions: els atacs a les nostres llengües, les bombes a ca Fuster, els GAL, l’assassinat de Guillem Agulló, els piolins enviats a Catalunya, les agressions del primer d’octubre, l’espoli fiscal, el Reial Madrid CF o el comportament del govern d’Espanya a la DANA de València entre tantes i tantes coses. Per tant, l’assemblea de progres ha decidit que Espanya és Palestina i l’Argentina és Israel així que camarades i compatriotes tots a una veu: bibaespanya! I el feixisme espanyol? Feliç!
I ja ho tindríem! El cavall de Troia de la roja ha entrat carregat de feixisme amb l’alegria que porta la victòria d’una selecció d’un país on feixistes i despistats s’uneixen acceptant implícitament l’Espanya que vol qui ens vol aniquilar. I ho han fet posant-li damunt moltes floretes de diversitat per intentar que eixa Espanya feixista i borbònica que s’acaben de menjar siga més bonica i que eixa victòria siga de tots. Però la història ens ha demostrat que el maquillatge no cancel·la el feixisme i que este reapareix en qualsevol manifestació si no acabes abans amb ell. En el futbol de clubs encara podeu escollir quin club voleu tot i buscar justificacions, podeu intentar canviar les coses amb poc o gens d’èxit, podeu crear clubs diferents com a alternativa. Però en el futbol de federacions internacional heu escollit Espanya i sense saber-ho el feixisme de qui oneja, ara amb vosaltres, la bandera espanyola que vos mataria, si cal, per no voler seguir les seues regles i la seua idea d’Espanya. I nosaltres, els que veiem el que altres no volen vore, ens sentim sols, com unes alienígenes en un planeta o un país que ja no és el nostre, on la llarga nit no acaba mai, un país que ens han construït damunt concloent així el seu procés d’assimilació amb la cosa més important i banal de les coses que no tenen importància, el futbol.
Jo renuncie, m’he cansat, ja no aspire a canviar res, només a acabar els dies, a anar en bici quan no faça calor i a estimar qui estime! El meu món s’acabarà prompte quan tomben Mestalla gràcies a les eines que li han donat a Meriton i als Roig el PP, el PSOE i el Compromís de Papi Robles qui hui celebra esta victòria estrangera burlant-se de la casa que l’ha acollida. Sense Mestalla no hi haurà València, sense València no hi haurà valencianisme, tot estarà buit i trist, només hi haurà una bicicleta per a continuar pedalant. I si ja no fora tot massa fosc, vos afegiré més foscor: el pròxim Mundial de futbol serà a Espanya, Portugal, Marroc, Argentina, Paraguai i Uruguai. Per això volen tombar Mestalla, per a oferir-li un nou estadi a la vostra putaEspanya i a la vostra putaFIFA.
Enhorabona als premiats i als enganyats!
