L’altre dia a Albaida un feixista va pujar al balcó de l’Ajuntament, va llevar la bandera LGTBI i va deixar de record la bandera franquista. D’altra banda, la premsa de Madrid atia la lluita contra el valencià a l’escola amb editorials d’un nacionalisme espanyol esfereïdor per la naturalitat amb la qual palesen la relació colonial dels territoris que tenen una altra llengua, la voluntat aculturadora farcida d’odi, de supèrbia i d’eixa paraula que tant els agrada, de supremacisme.
Ja estan ací. No són només les polítiques que arribaran, que ja estan arribant, com eixa decisió arbitrària de carregar-se a la ciutat de València tots els mercats de l’horta, fins i tot allà on no hi ha cap altre mercat municipal. No ens quedem amb la idea de la torpesa, de la ignorància: saben el que fan, i per a qui governen i a qui li volen llevar la «competència». En general desconfie del discurs aquest de la ignorància de la dreta. Algú l’altre dia a la ràdio deia que els que han prohibit l’Orlando, de Virginia Woolf a un poble de Madrid no saben qui és Virginia Woolf. Clar que ho saben. Per això l’han prohibit. Com Maria José Català sap que a Castellar o a Benimaclet no hi ha mercat, clar que ho sap. Entre la ignorància i la maldat, cada vegada m’incline més per la segona opció. La maldat de lluitar contra la llibertat, contra els drets i contra la diferència, la maldat de legislar a favor del poderós i contra el feble, de crear lleis que facen més gran la diferència, que la blinden.
Però no només són les mesures, que aniran arribant, és la sensació creixent d’impunitat, la sensació que el temps històric està de la seua banda, i també els mitjans. Ara ja no fan tripijocs amb banderes i es diuen valencianistes per a lluitar contra el valencià com el blaverisme clàssic, ara ja van a cara descoberta, contra el valencià, contra l’autonomia, contra la diferència, contra el dret de les minories. Atien el foc confiant que algú els farà la feina bruta. Creen, amb la col·laboració de molts mitjans i molt grans, les condicions socials ambientals perquè algú faça la feina bruta, es puge a un balcó, i lleve una bandera i el que faça falta després.
No em cansaré de dir-ho. Davant tot això, calen respostes concretes. Davant cada mesura, davant cada discurs concret, fugim per favor del posat de gauche divine que reforça el repartiments de papers que a ell els interessa. Però no només.
Perquè el que està en disputa és, com passa en els moments populistes, la definició de poble, la vinculació de determinats interessos, de determinades polítiques, a uns suposats interessos de les classes populars, a una versió esbiaixada de la seua identitat. La resposta no pot ser només reactiva, ni defensiva, perquè aleshores sempre portaran ells la iniciativa. I, per descomptat, la resposta no són discursos buits de coaching barat. La resposta ha de ser un model alternatiu, engrescador, il·lusionant, diferent.
La monarquia torna a ser inqüestionable, està fora del debat, per exemple, en el moment en què és més palés no només el seu anacronisme sinó el que té de cim d’una societat oligàrquica i clientelar. La propietat d’empreses estratègiques, d’oligopolis privatitzats de manera anòmala pels governs de Felipe González i del PP, sembla també estar més enllà de tot dubte. El sistema fiscal amb els seus espais foscos que fan que no siga vertaderament progressiu sembla ser part del consens. La privatització d’una part de l’escola pública posada en mans en condicions avantatjosíssimes de col·legis privats confessionals, sembla estar també fora del debat polític. La manca de presència pública en el mercat del lloguer, en la construcció de vivenda, en el control de l’especulació, sembla també normalitzada. L’estat autonòmic resolt en sistema administratiu radial que permet a Madrid menjar-s’ho tot, també sembla estar absolutament naturalitzat, i més encara quan partits que somiàrem valencians es dissolen en l’enèssima pantomima neojacobina, i ningú parla ja de federalisme, ningú posa damunt la taula l’única manera de fer que Espanya deixe de ser aquest país neocolonial, d’elits depredadores de persones i de territoris.
Digueu-me agosarat, que deia aquell, però davant el feixisme posat al dia potser faça falta tornar a la utopia com a horitzó que ens permet caminar, que deia Galeano. A la injustícia naturalitzada cal oposar la ferma voluntat de justícia, és a dir, la voluntat, com deia una vella cançó, de canviar el món de base.
