No volia escriure sobre Íñigo Errejón. No m’ha agradat mai fer llenya de l’arbre caigut. Fins i tot, avui, no sé si alegrar-me del fet que, fa un grapat d’anys, pels seus problemes, per les seues batalletes internes amb Pablo Iglesias, no poguera vindre a presentar un llibre meu, Joan Baldoví, en clau valenciana, a la casa de València, a Madrid. L’afició, però, em demana que escriga sobre el desengany que hem viscut, els darrers dies, amb el comportament i la confessió d’aquest importantíssim personatge de l’esquerra del PSOE. He de dir, primer que res, que veig el desengany com un sentiment positiu que dona una comprensió més autèntica de la realitat. Ja ho va explicar Francesc Fontanella en temps de l’antigor: «Adona-te’n: eres cec, la fosca t’anava entorn. Desenganya’t i hi veuràs el que ignores, amorós». Però, si voleu que us diga la veritat, us he de confessar que, malgrat la meua avançada edat i malgrat molts anys de seguir la vida política, a mi també m’ha decebut Íñigo Errejón, sobretot, perquè també em va emocionar, un dia de 2015, en un míting de Compromís-Podemos en el recinte de la Fonteta, que va aplegar nou mil persones i que en deixà fora a més de mil que no van poder entrar per falta d’aforament. Un míting on van intervenir uns quants personatges, que, ara, han desaparegut de l’avantguarda de la política víctimes de la persecució de tota classe de poders, però també per culpa del seu infantilisme i per no haver sabut gestionar les seues diferències. En primera línia de combat crec que només queda Joan Baldoví, perquè Joan Ribó, Mónica Oltra, Ada Colau, Carlos Monedero, Pablo Iglesias i…, es dediquen a una altra cosa. En aquell acte en què es barrejaren el colors morat i taronja i l’heterogeneïtat en edats i maneres de vestir, va ser Errejón el que millor buscà la sintonia de les emocions en citar Joan Fuster i utilitzar el valencià en bona part de la seua intervenció. Segurament, Errejón no ha sabut gestionar «el seu poder de seducció», el glamur que inspirava la seua persona. Potser, aquest poder el va convertir en un fals predicador d’allò considerat políticament correcte i que, com molts, quan aconsegueixen un poc de prestigi, una mínima quota de poder, es comporten pitjor que els masclistes de tota la vida. Ja m’ho explicava mon pare: «Si vols saber la persona qui és, dona-li poder i diners». I ja sabeu l’efecte corrosiu que té la hipocresia, sobretot, en l’esquerra. Si són veritat totes les malifetes que se li atribueixen, només ens queda solidaritzar-nos amb les víctimes i condemnar totes les accions indignes, repugnants… I, sobretot, dir-los als dirigents del seu partit que no es defensa l’organització amagant les canallades dels seus líders, que d’imprescindibles el cementiri n’està ple.
Com que vull fugir del tema, intente anar-me’n molt lluny, al blau de la mar, perquè pense que trobaré refugi amb la lectura de Moby Dick, de Herman Melville. I recorde que, a casa, hi ha una magnífica traducció al català de Maria-Antònia Oliver. La busque i, com que tinc ordenada la biblioteca, la trobe de seguida. I note que estic fent-me vell a la carrera perquè té la lletra molt petita. Em cabrege, però comence la lectura i no m’ature fins que llig:
«Queequeg m’explicà a batzegades com solia parlar, que a la seua terra, a causa de l’absència de seients i sofàs de tota mena, el rei, els caps i en general la gent important, tenien per costum engreixar alguns individus de classe baixa per fer-los servir d’otomanes, i que per amoblar confortablement una casa només calia comprar vuit o deu individus mandrosos i ajeure’ls al voltant de les columnes i a les alcoves. A més, era un molt bon sistema per a les excursions, molt més bo que no pas aquelles cadires de jardí que es pleguen i esdevenen gaiatos de passeig, car, arribat el moment, un superior crida el seu assistent i li ordena que es converteixi en seient sota un arbre ufanós…»
Altra vegada el poder, l’abús de poder. No podem fugir. Quanta democràcia i quants controls són necessaris! Alerta! Que venen!
