La idea que el professor no és el depositari del saber en l’aula, sinó solament un «facilitador», un mer enllaç entre la matèria i l’alumne, no deixa de ser una favada pseudopedagògica que molts s’han empassat goludament, sense la més petita mostra de sentit crític. Esta manera de vore l’assumpte pot arribar a provocar situacions tan hilarants com la d’aquella pedagoga que va afirmar solemnement als seus pacients alumnes del màster de professorat, tots ells graduats universitaris en llengües clàssiques, que podrien arribar a tindre alumnes que saberen més grec clàssic que ells perquè s’havien baixat unes aplicacions informàtiques i s’hi entretenien molt. Òbviament, això seria tan absurd com suposar que si jo em baixe de la xarxa uns vídeos tutorials sobre cuina creativa, puc arribar a saber tant de l’assumpte com el mateix Ferran Adrià. En fi…
És evident que els qui creuen fermament en esta manera de vore les coses confonen la mera informació amb l’autèntic coneixement o saber. La informació consistix bàsicament en donar notícies o dades d’una cosa a algú. El saber consistix en conéixer completament una cosa; posseir la ciència, l’art o la pràctica d’una cosa de manera quasi total i absoluta. Per a vore amb més claredat este matís, només ens caldrà, en l’àmbit de la sintaxi per exemple, observar amb atenció un parell de sentències com les següents:
-Això servix per a l’estudi.
-Això servix per a estudiar.
«Informació» suposaria el fet que el docent indicara al discent que el segment «l’estudi» és un sintagma nominal i que la paraula «estudiar» és un verb de la primera conjugació. El «saber» suposaria l’arribada, per part de l’estudiant, a la conclusió que dos elements gramaticals aparentment tan diferents i contradictoris com són un sintagma nominal («l’estudi») i un verb («estudiar») poden ocupar exactament el mateix lloc en una oració o sentència: just darrere de la preposició àtona i composta «per a». Òbviament, a fi d’arribar a esta conclusió, l’aprenent ha de dominar conceptes tals com sintagma nominal, verb, per a què servix una preposició, què és un infinitiu…
Si només perseguim una educació que tinga com a únic objectiu la mera informació, o siga, un coneixement pla i sense profunditat, fracassarem en el nostre intent de formar persones que puguen arribar a ser mínimament rellevants en el progrés científic i cultural de la nostra espècie. Som lliures de decidir si volem que les nostres escoles, els nostres instituts i les nostres universitats siguen autèntics temples del saber o mers llocs on estar, informar-se superficialment i passar alegrement l’estona fins que ens arribe, de la nit al matí, la dura càrrega de l’adultesa i del món laboral amb els seus requeriments, constrenyiments i responsabilitats.
