Gener

L’altre dia em va vindre un record d’alguna nit de Cap d’Any de fa moltes. Era d’abans de començar a passar-les amb els amics de festa, amb la qual cosa ens endinsem a la primera adolescència o a la infantesa, probablement, per tant, a la primera meitat dels anys huitanta. Com passava crec que en moltes cases aleshores, a la meua hi havia més d’un calendari de paret. El de la Caixa d’Estalvis de València segur. I el de la de Torrent també. I segur que algun més. De la carnisseria, del musical (jo soc de Paterna, crec que ja ho he escrit alguna vegada)… Un estava posat a la cuina. Un altre a la meua habitació. Això com a mínim. El cas és que aquell any vaig tindre la idea de penjar els calendaris d’un cordell. Vaig aconseguir fixar-los a una taula amb cinta adhesiva. No per falta de ganes de fer servir un clau o una xinxeta, és clar, però ma mare mai m’ho hauria permés. El cas és que després de les campanades vaig tallar els dos cordells i els calendaris caigueren a terra. Després vaig penjar a la cuina i a la meua habitació els calendaris de l’any nou.

Aquest estrany ritual només el vaig fer un any. Me’n vaig recordar l’altre dia perquè m’havia entestat que havíem de tindre un calendari del 2024 abans d’acabar el 2023 i enguany vam haver de comprar-lo. Ara només en tenim un, el de la cuina. I m’he adonat que soc jo el que el dia un de cada mes canvia la fulla. Per això m’agrada que siguen il·lustrats, perquè cada mes tinga una imatge diferent. I enguany ha sigut difícil de trobar. Confesse que acabàrem en uns coneguts grans magatzems, que es diu en estos casos. Els calendaris analògics, de paper, amb dibuixos o fotos, són ja poc més que una relíquia.

En el ritual aquell que vos contava hi ha -a banda de passar les hores abans del sopar, que es fan llargues a eixes edats- una aguda percepció del pas del temps. Crec que eixa és una de les coses en les quals es nota que soc profundament faller. Si hi ha una festa que viu de manera fins i tot angoixosa el pas del temps -però angoixa no és la paraula, és una mena de gaudi en el sentit psicoanalític del terme- és la festa de les falles, un vertader compte arrere fins a la destrucció total. També crec que eixa afició a inventar rituals és profundament fallera, i, per tant, valenciana. L’ésser humà és un animal ritual, però els valencians i les valencianes trobe que encara ho som més.

En aquells dies ja tan llunyans l’any nou era com una camisa nova, que s’estrenava amb alegria. El món semblava una mica nou en aquells matins de Marxa Radetzki per la tele i les competicions aquelles d’esquiadors i esquiadores fent bots inversemblants. I continuava semblant-ho les setmanes següents, com a mínim fins a tornar a escola, fins que ens acostumàvem al nou número en la data en el marge superior dret de les fulles del quadern. 1983, per exemple, va tindre alguns dies tota la lluentor dels objectes nous, la rotunditat llisa de les superfícies acabades de fer. Mil nou-cents huitanta-tres… Sembla mentida.

Enguany tenim la sort que moltes vegades la data la posa l’ordinador de manera automàtica. Quan no siga així, quan haja de datar per exemple els primers certificats, és possible que m’equivoque d’any i encara escriga 2023 durant setmanes. I és que els anys ja no semblen tenir aquesta condició de radical novetat, se succeeixen sense que la transició es note massa i el dia 1 sembla ser exactament l’endemà del dia 31. És un poc com quan passaves una nit de festa i, en fer-se de dia, descobries, se’t feia palés en tota la seua còsmica evidència, que no hi ha frontera en els dies i que el temps és un continu, un fluid, eixe que fa tants segles que sabem que ens arrossega implacable i cada vegada més ràpid fins al final, fins a la mar, que deia el clàssic.

A veure, no m’enganye. Sé que la gran diferència entre l’any 1983, posem per cas, i l’any 2024 és que jo no soc un xiquet, ni tan sols jove. I que probablement ara mateix hi ha qui sí que pot sentir en aquesta aspra condició quadrada de l’any acabat en quatre la superfície llisa de la novetat. I això és bonic. I cal deixar-se arrossegar per això, o si més no, desitjar-ho. Perquè malgrat que el temps és aquest fluid impassible d’hores que fan dies, o més encara, un fluid cec que nosaltres compassem en hores i dies per poder-lo nomenar i sentir-lo passar, malgrat tot això, mentre hi haja qui senta que el món està acabat d’estrenar cada any, aleshores tot és encara possible i tot està encara per fer. En eixe sentit almenys cal tornar (cal desitjar-ho) a ser com un xiquet un mes de gener d’aquells en els quals el que estrenàvem era la consciència de ser, de ser en el temps.