Deia Karl Marx que la religió és l’opi del poble. Afortunadament, les creences i les pràctiques que tenen per objecte retre culte a una divinitat ja no són el que eren, de manera que ara podem dir que el nou narcòtic per al populatxo és l’esport rei. Ho hem comprovat recentment durant tota l’Eurocopa, i molt especialment en la final del passat 14 de juliol en què Espanya va jugar contra Anglaterra i va guanyar. Una sobredosi d’opĭum per al nostre malparat país que manté la gent endormiscada i idiotitzada i que, tristament, una vegada més, col·loca el futbol per damunt de moltes altres coses vertaderament més importants. Les xifres dels audímetres ho corroboren a la perfecció. Amb una audiència mitjana de 13.587.000 espectadors i una quota de pantalla del 78,7%, hi va haver pics en què vora 19 milions de teleespectadors sintonitzaren el partit i es bateren rècords de share. És increïble la massa que mouen vint-i-dos joves amb camasses darrere d’un baló.
Durant els 94 minuts que va durar l’espectacle, el país es va paralitzar. No circulaven cotxes per les ciutats, no hi havia ningú als carrers, només se sentien els crits quan la Roja marcava gols. Al llarg d’eixa poc més d’hora i mitja no hi hagué problemes al món ni a Espanya ni a casa nostra. Per un moment, a ningú li feia mal res. La gent que estava en llista d’espera per a una operació des de mesos o, a vegades, anys, ni recordava el temps de sofrença. Els joves que no poden pagar el lloguer ni accedir a la compra d’un habitatge d’una manera digna tenien al cap coses més importants que el seu futur més immediat. Als aturats no els importava no tindre faena. El drama dels migrants morts en alta mar intentant arribar a un suposat món millor desaparegué. Fins i tot l’intent de magnicidi de l’aspirant a la Casa Blanca vint-i-quatre hores abans de la final va passar desapercebut. Tot va quedar suspés entre les 21 i les 23 hores d’aquella nit estiuenca de diumenge.
Després de l’immobilisme, amb el resultat victoriós que ja tots coneixem, les feres es van soltar. Vehicles amb el clàxon a tota virolla, traques, petards, crits, soroll, festa. La celebració es va allargar durant tota la nit. I ho comprenc. Amb el país com està, una alegria sempre va bé. Espanya necessitava això, i el triomf almenys va servir perquè la plebs, durant una estona, s’oblidara de les seues preocupacions. Aquesta injecció de tanta il·lusió es va traslladar, l’endemà, als carrers de Madrid, on centenars de milers de persones esperaren l’arribada de la selecció i l’empararen en un autèntic bany de multituds. Una matinada d’infart, d’eufòria i d’emoció desmesurades que ha comportat la declaració del 15 de juliol com el Dia Europeu de l’Espanyol Afònic, i amb motiu.
Aquella nit de fa dues setmanes, tots els magribins i els subsaharians futbolers, obscurs de pell, eren bons. El racisme s’esfumà per complet. Mentre el món s’aturava i tothom mirava les pantalles abstretament i de manera concentrada, més d’una pastera perduda enmig l’oceà amb 70, 80 o 100 persones esperaven a ser menyspreades per tots eixos països, el nostre el primer, que aclamaven, victorejaven i ovacionaven un xaval de 22 anys, de pares de Ghana, i un altre de 17 anys, d’origen marroquí, que cobren una fortuna i que allò que van fer, simplement, fou ficar una pilota dins la porteria contrària. És trist, però és així. Eixos afrodescendents eren Déu. Encara que hagen nascut a Pamplona o a Mataró, eixos ni roben, ni violen xiques ni lleven la feina a ningú. Ells marquen gols, és a dir, posen en funcionament la maquinària de fer diners. I quan és qüestió de calés, ni la dreta ni la ultradreta tenen res a dir. Sobre els compatriotes dels seus pares que arriben en caiucs a Canàries i Andalusia, sí, molt, tant que han trencat palletes amb els seus socis de govern en cinc comunitats autònomes pel repartiment d’unes desenes de menors no acompanyats per tota la península. Com assenyalava un mem que es va fer viral, perquè després diguen que els migrants no porten coses bones…
Em faré ressò ara del missatge de conscienciació que va llançar aquell mateix dia #STOP Racisme. ¿Per què no mirem amb els mateixos ulls a eixos altres Lamine o Nico no tan famosos i mediàtics, eixos que no juguen a futbol professionalment ni ixen en televisió, que treballen de sol a sol al camp o en la construcció, que van a classe amb els nostres fills, que ens porten els paquets a la porta de casa, que cuiden els nostres majors, que lluiten cada dia per tindre una vida digna i per fer del nostre un país millor? Vivim en una societat hipòcrita governada i habitada per cínics. Quants milions i milions d’euros ha mogut aquesta Eurocopa? Com és possible que la gent aplaudisca tal despropòsit i no empatitze amb els altres Yamal i Williams? Massa preguntes, poques respostes. Els jugadors tenen una responsabilitat social, i de segur que aquests dos herois contribuiran a reduir la bretxa de la xenofòbia en la societat espanyola.
Malauradament, el fariseisme en el fúmbol, com diu un amic meu, va molt més enllà. Em sorprén molt que després de veure com els jugadors es besaven, es toquejaven, es palpaven el cul, s’abraonaven i se sepultaven, hi haja gais en totes les faenes del món menys en aquesta. Un poc estrany, no? Em recorda l’expresident de l’Iran, Mahmud Ahmadinejad, que en una famosa intervenció en la Universitat de Colúmbia va assegurar que al seu país no hi ha gais. Cap ni un. Com en els nostres terrenys de joc. Són tots mascles ibèrics heterosexuals, això sí, hiperdepilats com les nines Barbie, però que celebren els gols fotent-se mà. Que cap jugador haja dit públicament que li agraden els xics és un reflex, per desgràcia, que la normalitat queda molt lluny encara. I, per cert, si no hi ha homosexuals a la República Islàmica de l’Iran, per què els enforquen de les grues? Ahí ma pillao, que diria el nostre nou conseller de Cultura.
Sincerament, no sé què li veu la gent al futbol. A mi, personalment, m’avorreix com una ostra. Vaig poder veure la primera part, però, en el descans, vaig desistir de continuar fent allò que sabia que pràcticament tot el país feia amb entusiasme i sense perdre-hi detall. Hi ha altres esports, com ara la natació, el waterpolo o el voleibol de platja, que m’atrauen més. Fins i tot el tenis. A propòsit d’això, la final futbolística va eclipsar la victòria que Carlos Alcaraz havia obtingut, poques hores abans, a Wimblendon. El murcià també va fer història el mateix dia que la Roja, ja que va guanyar, per segona vegada consecutiva, el torneig de tenis més antic del món i també el més prestigiós, i en les dues ocasions va derrotar el serbi Novak Đoković, considerat un dels millors tenistes de tots els temps. L’enhorabona a Carlitos també, per descomptat!
Per a acabar, com que una imatge val més que mil paraules, vull quedar-me amb eixa estampa de Lamine Yamal i Nico Williams abraçats en el terreny de joc després de l’èxit. Sempre he pensat que l’amor venç l’odi, i aquells que es tiraven les mans al cap al començament de la competició per la presència de dos xavals de color en la selecció espanyola han de saber que aquesta Espanya, la que acull i respecta a tothom, tant les estreles del baló com els anònims que pugen a una bastida cada dia per un jornal irrisori, és molt millor que ells. Més enllà de ser campions d’Europa i d’haver-ne aconseguit el quart trofeu, aquesta és l’autèntica satisfacció per a tot el país: tindre un equip que representa la diversitat ètnica.
