Els espanyols han posat el llistó molt alt. En els darrers anys, han dimitit una llarga sèrie de primers ministres. El del Regne Unit, Keir Starmer, va ser pressionat pel seu partit després d’haver obtingut alguns resultats electorals adversos. El dels Països Baixos, en canvi, va dimitir perquè la coalició de govern s’havia descompost pels desacords sobre les polítiques d’immigració i asil. El d’Irlanda, que hauria pogut continuar un temps més, va presentar la renúncia perquè en els referèndums per a reformar la constitució no van guanyar les propostes del govern. En un gest del tot inusual, la primera ministra de Nova Zelanda, que havia tingut un gran èxit frenant al seu país els efectes de la pandèmia, reconegué que no li quedava “prou energia per a estar a l’alçada del càrrec”. El primer ministre de Portugal dimití per a preservar la “dignitat institucional”, després que la policia obrís una investigació sobre el seu cap de gabinet i escorcollés les oficines governamentals. El primer ministre d’Estònia va anar més enllà i dimití perquè la fiscalia havia començat a investigar un cas de corrupció relacionat amb un préstec concedit per una agència estatal; un cas –ben entès– on hi hauria implicada, potser, gent del seu partit, però que no l’afectava personalment. Podríem dir que es pot dimitir per les raons més diverses, des del cansament fins al fet de sospitar que s’han perdut els suports necessaris per a governar. Ara bé: això no vol dir que tinguem dubtes quan es presenta una ocasió en què és obligatori dimitir. Tothom les reconeix, les ocasions. El primer ministre d’Islàndia, Sigmundur Gunnlaugsson, no volia dimitir encara que s’havia descobert que havia tingut una societat financera registrada en les Illes Verges Britàniques. La tossuderia amb què s’aferrà al càrrec no li serví de res. A Islàndia, tothom tenia clar que havia de dimitir. A Espanya, però, sembla que els perfils s’han difuminat. I no els ha difuminat la dreta, en aquesta ocasió. El cap del govern nomenà un ministre, que a més va ser secretari d’organització en el Psoe, que acabà en la presó. Després, nomenà un altre secretari d’organització que també ha acabat en la presó. Són dos casos seguits. Dos casos greus. A qualsevol lloc civilitzat, haurien comportat la dimissió immediata del primer ministre. En alguns casos, això hauria portat a un avançament electoral; en uns altres casos, ho haurien resolt amb un canvi de líder dins del mateix partit o coalició de govern. Però la dimissió hauria estat inqüestionable. Tots els partits l’haurien demanat cada dia al parlament. Què ha passat, per tant? Ha passat que tots els partits dits d’esquerra i tots els partits dits nacionalistes han pensat que la gent faria el següent raonament: “El Psoe és un partit ple de corruptes, igual que el Pp. Però el Pp està en mans de Vox i això pot ser perillós. Per tant, muts i a la gàbia.”
I sí: molts votants del Psoe i l’esquerra han fet aquest raonament i no el qüestionen. A la guerra com a la guerra, deuen pensar. Totes les esperances les tenen dipositades en Sánchez i en la repetició del seu èxit electoral. Dins del Psoe ni tan sols s’ha plantejat la possibilitat de substituir-lo, com haurien fet al Partit Laborista britànic des del primer moment. Dins la coalició de partits del govern, que tanta estabilitat ha mostrat, ningú no ha fet el gest de proposar un altre president, ja que Sánchez es negava a dimitir. Des dels partits que ni formen part de la coalició del govern ni volen anar de la mà de Vox no s’ha fet absolutament res seriós. No s’ha fet l’única cosa normal que podia fer-se, que era exigir una vegada i una altra la dimissió del cap del govern. Ni Bildu, ni Junts, ni Compromís, ni ningú. Resultat: han deixat el llistó de la dimissió tan alt que per fer dimitir un cap de govern espanyol no hi haurà prou ni amb vint trames Gurtel. En el Pp i en Vox ja s’estan fregant les mans.
