Deia, fa uns quants dies, en estes mateixes pàgines, en l’article «Cal fer pedagogia democràtica i aïllar l’extrema dreta», que l’alternança política és una condició indispensable per a l’existència de la plena democràcia. Però eixa alternança ha de ser pacífica, sense maniobres ni moviments alteradors dels resultats. I quan un partit o coalició guanya unes eleccions i forma govern ha d’haver possibilitat de perdre els següents comicis a voluntat de la ciutadania. Ja se sap que la grandesa de la democràcia consistix en la llibertat per a tots, inclosos els contraris a esta.
Les eleccions en l’Espanya democràtica, des de 1977, han sigut aixina, amb alternances pacífiques. En estos comicis del pròxim 23 de juliol, es dona el mateix cas, pot guanyar la dreta o l’esquerra amb afins electoralment, cada un amb els seus components, però no són, exactament, com les anteriors generals des de 1977. Ara, cap la possibilitat, si la dreta i l’extrema dreta s’unixen, que els que neguen la democràcia i allò que comporta de llibertat, igualtat i solidaritat i el mateix estat del benestar, entren al Govern d’Espanya, com ha ocorregut en alguns executius autonòmics i en molts ajuntaments. No m’estendré en allò que llegim i sentim estos dies: censura d’obres de teatre, retirada de revistes culturals, negació de la violència de gènere, negació del canvi climàtic, menyspreu de banderes LGTBI («es un trapo») i símbols diferents dels propis dels «patriotes» i «hòmens de bé», eliminació de regidories d’Igualtat, Medi Ambient, foment dels uniformismes, despreci de les diversitats, etc. Accions i actituds que es farien més patents si Vox entra en el Govern espanyol.
Els avisos i advertències sobre això estan sent el pa de cada dia, però l’aplicació d’eixa política, allà on poden, també. És el que es pot esperar d’un partit d’extrema dreta. Al cap i la fi és la política aplicada al llarg de la història de la humanitat, amb honroses excepcions, pels poderosos utilitzant la força, el poder econòmic i altres poders, fins que moviments com el Renaixement, la Il·lustració i, sobretot, les revolucions, han anat canviant o qüestionant eixos dominis dels poderosos.
Res nou. Vox és l’intent del retorn al passat. En el cas espanyol, un passat no massa llunyà, el que representa el franquisme. Però, a banda de les qüestions prohibitives d’índole més politicocultural, que poden significar la presència de Vox en el Govern d’Espanya, com deia en l’article citat, per als que no tenim la condició de milionaris, hem de saber que Vox preconitza la privatització generalitzada de l’educació, de la sanitat, de la Seguretat Social, del sistema públic de pensions, i, en general, de tot allò que siga públic i solidari per a la ciutadania. Això significa el desmantellament o la reducció dels sistemes públics d’educació, de sanitat, de la Seguretat Social, de les pensions i la seua substitució per empreses privades de manera generalitzada. Professa un neoliberalisme a ultrança, en matèria econòmica, que ni el franquisme va arribar tan lluny en eixe camp. Eixos servicis se’ls ha de pagar cada u de la seua butxaca, segons estos patriotes. Sentir a Ortega Smith, a Espinosa de los Monteros o a Sánchez Dragó (ara ja faltat) parlar d’això feia i fa fredat.
És molt important parar els peus a Vox. A banda de les conseqüències immediates de censura i retallades de drets, especialment, és fonamental reduir-lo o diluir-lo al màxim, per a que l’alternança que déiem al principi, la democràcia en definitiva, no córrega perill, com ha perillat amb les derrotes de Trump i Bolsonaro, que han intentat que l’alternança i la democràcia s’alterara als Estats Units i al Brasil. I per a continuar conservant i millorant els servicis públics que tenim. I com deia, fa falta un pacte democràtic, un cordó sanitari, que evite la presència de Vox en els governs central, autonòmics o municipals. Com a Alemanya, França i altres països, en molts casos.
