Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Cada vegada més, la majoria d’empreses apostem, per convenciment, per adaptar-nos als nous context i als nous reptes compartits. Els ODS i l’Agenda Urbana 2030 són grans guies planetàries que, adaptades a la realitat de cada context, ens permeten aportar el nostre gra d’arena per fer d’aquest un món millor.
Ho fem les empreses, igual que ho fa la resta de la societat civil organitzada i ho fan les institucions públiques: optimitzant els consums, promovent condicions de treball dignes, impulsant la transició energètica, etc.
Però tenim un gran problema compartit. El triomf de l’individualisme ens ha conduït a una situació contradictòria: en el moment històric on més percentatge de població està conscienciada sobre la necessitat d’actuar davant l’emergència climàtica i més mitjans tenim a la nostra disposició per treballar junts, menys ens ajuntem per reflexionar i actuar.
La coordinació entre institucions públiques, associacions, empreses i universitat és gairebé testimonial. I és necessari, per tant, que repensem totes les lògiques de relació existents.
Des de les empreses tenim l’oportunitat i l’obligació moral de treballar amb el moviment associatiu per preservar-lo i enfortir-lo. No hem d’oblidar que nosaltres som també part imprescindible de la societat civil. Donar suport al nostre moviment associatiu local és, en última instància, donar-nos suport a nosaltres mateixes. I és que sense l’empoderament ciutadà aspectes essencials com la vertebració i millora d’un territori són impensables.
És necessari que les empreses donem suport a projectes de desenvolupament comunitari, que ens permeten veure els nostres defectes i les nostres virtuts, treballar-los i buscar camins compartits per construir la societat que volem.
Però no estem inventant res! L’Agenda Urbana Espanyola ja constata en els seus objectius estratègics la necessitat de fomentar el diàleg social per poder complir amb la responsabilitat històrica a la qual ens enfrontem.
Així doncs, ens queden només dues opcions: o apostem per maximitzar la intel·ligència col·lectiva, treballant en xarxa i fugint d’individualismes, o assumim el fracàs de no haver estat capaços de tirar junts de la corda quan encara teníem l’oportunitat.
