El meu dia a dia el 2014, quan tenia només 12 anys, era molt simple: anar a classe, tornar a casa, eixir a jugar amb els amics i preocupar-me perquè el baló s’havia encalat a algun lloc difícil d’accedir. A casa escoltava converses sobre política, però per l’edat que tenia no li donava molta importància.
Amb el temps, vas creixent i comences a entendre moltes coses i penses que moltes d’elles són injustes. Qui són els culpables? Tots els polítics són iguals, diuen alguns, i no estic d’acord. La política forma part del nostre dia a dia i es troba en la música que escoltem, en la roba que vestim, en els llibres que llegim, en els continguts digitals que consumim i en definitiva, en tot el que fem i diem.
En el meu cas, l’interés per la política va començar l’any 2017 amb el procés d’independència a Catalunya. Aquelles imatges de l’1 d’octubre em van impactar tant que no podia estar-me callada. D’ahí sorgeix la primera cançó que vaig publicar amb Koda com a nom artístic: “Querida España”. En la cançó parle d’aspectes generals que m’inquietaven en aquell moment i continuen inquietant-me ara, però em centre en la proximitat dels fets: Què passa ací a València? Hem tornat al 2014?
El 2014, a València governava la Generalitat el PP amb Alberto Fabra com a president, i a l’Ajuntament de València l’alcaldessa era Rita Barberá, també del PP. La governança actual està presidida per noves cares que continuen amb les mateixes intencions que el PP del passat. En l’actualitat María José Català ocupa el lloc d’alcaldessa i Juanfran Pérez Llorca és el president de la Generalitat, després de la “renúncia” forçada de Carlos Mazón per part del poble afectat per la dana. Que quede clar que el vam tirar nosaltres.
L’època de les retallades provocades per Fabra, l’aplicació de la LOMCE (Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa) — això de “millora de la qualitat” s’hauria de revisar —, hi havia una visió molt conservadora que volia privatitzar i segregar l’alumnat. A més a més, es mostrava poc respectuosa en la llibertat de la diversitat lingüística i educativa, afavorint un model competitiu i poc efectiu a l’hora d’afavorir un ensenyament públic i de qualitat.
Hui en dia, tornem a lluitar pels nostres drets, en aquest cas el professorat. La vaga de l’11 de maig és una mostra clara del malestar acumulat dins d’aquest sector. Cada vegada acumulen més treball i van perdent recursos. No és només una qüestió de sou. Les aules massificades (les actuals ronden els 25 – 30 alumnes o més) provoquen una falta d’atenció que el docent no pot portar a terme en cadascun. Per això, demanen unes condicions mínimes: menys nombre d’alumnes per aula, més personal, més recursos, temps per ensenyar i tot això amb la intenció de cuidar a l’alumnat. Però amb tot això, el govern valencià actual, presidit per Llorca, utilitza l’excusa de les PAU, dient que sí al diàleg, però no a la vaga, i demanen uns serveis mínims als alumnes de 2n de Batxillerat.
La situació valenciana torna enrere en el temps: de l’accident del metro del 2006 a la dana del 2024, passant per les retallades educatives i la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) sota el PP de Fabra, fins a l’actual crisi del professorat, marcada per idees conservadores. Aquest patró de negligència i retallades ideals continua erosionant l’educació pública exigint una resposta col·lectiva.
Jo diria que no estem en 2014, però que se li assembla o inclús estem en uns pitjors temps. Ha tornat La Gossa Sorda i el PP fa temps que governa amb un partit d’extrema dreta. Només cal saber en quin lloc de la història et posiciones.
