Vaig marxar. No sé si per esgotament o per lucidesa —que, a la meua edat, sovint són la mateixa cosa. Durant el pont del Nou d’Octubre, mentre València s’enfangava entre la DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) i les proclames buides, vaig fer la maleta i me’n vaig anar. Uns anunciaven pluges bíbliques, altres glorificaven la festa, però jo, des d’uns pensaments que feia temps que em rondaven, vaig saber que no hi volia ser.
Vaig marxar amb Clàudia, la meua filla —metgessa i àngel de la guarda escèptic. Ella conduïa mentre jo callava, mirant per la finestra com qui busca en el paisatge una neteja interior. L’autovia era plena de camions, com si també volgueren escapar del seu destí. A Vielha, el món es va tornar lent: les muntanyes tancaven l’horitzó com un vel protector, i al mercat la gent comprava formatge i mel amb una calma que a les ciutats ja no recorden. No sé quina festa celebraven, però semblava que tothom brindava pel simple fet d’estar viu. L’hotel, de fusta i pedra, feia olor de llenya i de silenci. Vam dormir molt.
L’endemà vam començar la primera etapa: caminàrem de Vielha cap a Bossòst, seguint el riu Garona, que naix com una veu tímida abans de convertir-se en història. Caminar potser és l’únic gest que encara té sentit. No sé si fugíem de casa o tornàvem a la muntanya, però al capdavall és el mateix. Fugir també és una manera de retrobar-nos. El 9 d’Octubre ens va sorprendre entre muntanyes, amb l’aire fred del matí i la calma dels camins antics. Al País Valencià, les places haurien estat plenes de discursos, xarangues i banderoles que discrepen entre elles, però enguany ni això: les manifestacions s’havien desconvocat. Potser el país també necessitava descansar de tanta decepció. Allà dalt, en canvi, el país era una vall. La Vall d’Aran. I en aquell silenci verd i mineral, escoltava Clàudia. M’explicava la història d’uns maquis que havien creuat aquelles muntanyes durant la invasió de la vall, l’octubre de 1944. Coneixia cada detall: noms, dates, senders. Parlava amb passió serena, com qui estima la veritat.
Aquells homes venien del fred i de l’exili, carregats d’utopia i gana. Creien que el món els esperava. Van travessar la neu amb fusells vells i coratge nou, convençuts que els aliats, després de derrotar Hitler, també derrotarien Franco. Però el món ja havia girat full, i ells, entre la boira, van descobrir que l’esperança també pot ser una trampa. Vam caminar per Vilac, Betlan, Aubèrt, Arròs… On ells fugien, nosaltres passejàvem amb motxilles lleugeres i bocates de fuet. Però alguna cosa d’aquella obstinació antiga encara ressonava. El vent semblava portar paraules que ningú no va voler escoltar. Van perdre la guerra, però no la dignitat. I això, en una terra que sovint troba excuses per rendir-se, és una victòria.
Hi ha bibliografia catalana que documenta amb rigor aquell episodi, com ara: Ferran Sánchez Agustí, amb Maquis al Montsec i altres obres, parteix just de la invasió de la Vall d’Aran i recorre tot el fenomen guerriller; el llibre col·lectiu Els maquis. La resistència armada contra el franquisme (1936–1965) en fa una síntesi valuosa; Esther Rodríguez i Oriol Garcia i Rodríguez, amb Els Maquis, aporten divulgació i memòria; i Maquis. La història d’en Cisquet, de Pepe Gálvez i Adrián Bago, mostra la dimensió humana del combat. Però si una obra ha popularitzat de veritat aquells fets entre el gran públic, ha estat Inés y la alegría, d’Almudena Grandes. Ella no idealitza els maquis com herois invencibles, sinó que els mostra com figures humanes, valentes i fidels a si mateixes. Gent que no es resignà, que cregué en la possibilitat d’un país millor, encara que el món els girara l’esquena.
Clàudia caminava amb pas ferm, i jo, darrere, amb el bastó i la meua tossudesa de vellet. Al capdavall, tots tenim la nostra muntanya per travessar, la nostra por, la nostra derrota íntima. La segona etapa va ser una ruta circular des de Bossòst fins a Les, el poble que s’amaga entre muntanyes i conserva una quietud antiga. El camí serpentejava entre arbres, pedres i records. Potser va ser allí on els maquis van perdre l’esperança, o on la van deixar amagada per si algun dia tornàvem a buscar-la. Hi ha valls que són ferides i altres que són refugi. La d’Aran és totes dues coses. En tornar a Bossòst, el riu Garona travessava el poble com una cicatriu que ja no fa mal. Les cases de pedra, l’església romànica, les paraules en aranès —glèisa, pònt, plaça— pronunciaven el món d’una altra manera: més antiga, més amable. Vaig dinar un costellot de bou immens a la brasa; Clàudia, una hamburguesa. Després, orujo i una bona sesta.
La tercera etapa va ser la tornada de Bossòst a Vielha: més de vint-i-dos quilòmetres. El peu em feia mal, però era un dolor que es deixava suportar, com si tinguera pietat. Abans d’anar a l’hotel, vam entrar a l’església de Sant Miquèu de Vielha, on es guarda el Crist de Mijaran. És una talla romànica del segle XIII, fragmentària, procedent de l’antiga església de Santa Maria de Mijaran, destruïda durant la guerra civil. El Crist va desaparèixer i el van trobar anys després a Suïssa. Ara reposa allí, darrere d’un vidre, sense braços, però amb una mirada que sembla entendre-ho tot. Una mirada serena, que no jutja. Potser per això emociona tant: perquè fins i tot mutilat, conserva una mena de dignitat antiga, com aquells maquis que van perdre la guerra però no l’ànima.
Ara, des de vora mar, en una platja de Sueca, escric abans que s’acabe el dia. El cos està cansat, però l’ànima en pau. Demà tornaré a la rutina, però amb una mirada nova. Ha plogut molt els últims dies, però avui, mentre escric, tot és una treva. Al País Valencià ja ha passat el Nou d’Octubre, els actes s’han anul·lat i demà s’anuncia una alerta taronja. Les paraules inútils dels polítics continuen flotant en l’aire. Sé que he fet bé de marxar: hi ha moments en què estimar el teu país vol dir allunyar-te’n. No per renúncia, sinó per memòria: per recordar que la llibertat, com el riu Ebre, sempre comença tímida, amagada, però acaba trobant el seu camí.
Fugir, a voltes, és la manera més honesta de tornar.
2
