Estiu de 1989. Un matí típicament radiant i calorós, d’eixos que se senten en la pell i deixen empremta, dos sorollosos Land Rover Santana circulen per una pista forestal de la Canal de Navarrés sota un cel clar i seré. En el de davant, viatgen el president de la Diputació de València, Francisco Blasco, i el regidor socialista de Sagunt, Francisco Crispín; el de darrere és conduït per l’alcalde socialista de Quesa, Cándido Moreno, a qui acompanyen tres joves periodistes. Els tres acaben d’emprendre l’aventura en els mitjans de comunicació. Un d’ells treballa en Radio Valencia SER; l’altra, en el diari Levante; i el tercer, en la flamant Ràdio 4.
Els dos tot terreny, tot i marxar lentament, avancen quilòmetres i quilòmetres per una zona aparentment perduda en el món. En un moment donat, tots dos es detenen enmig d’un paratge bellament rodejat d’un verd exuberant i balsàmic. Allí només es veuen immensos boscos de pi. Allí regna una gratificant calma i un silenci absolut. La natura s’hi conserva en el seu estat més pur, viu i innocu.
Els ocupants dels dos vehicles posen peu a terra en aquell lloc allunyat de la civilització i totalment lliure de contaminació. És una de les parades previstes en l’agenda de Blasco. Ara toca visitar una dotació de les brigades forestals que depenen de la corporació provincial. L’alzireny no tarda a moure conversa amb els efectius allí desplegats i aquests l’atenen sense deixar les tasques que els han encomanat i, tot seguit, es presenten un rere l’altre amb molta amabilitat i sensatesa, tal com fan les persones educades i considerades. Tal com fa la bona gent.
A un d’ells li diuen Urales. Sí, com la llarga serralada que servix de frontera natural entre Europa i Àsia. «I què? És un nom tan respectable i digne com altre qualsevol», pensa el redactor de Ràdio 4. De sobte, la seua «companya», per anomenar-la d’alguna manera, eixa que afirma que ella és «l’única capacitada per a exercir la professió perquè és llicenciada en Ciències de la Informació», perd els estreps i es desboca sense fre. Com aquell qui res, comença a mofar-se d’un dels membres del servei d’extinció d’incendis. «¡Mira que llamarse Urales!», amolla en un castellà fluid i castís, en cerca d’una complicitat i rialles que no troba en ningú. Això sí, el que ha aconseguit la bona senyora és trencar l’harmonia del grup. Insistix una vegada i una altra, per més que la seua broma és de molt mal gust i no té gens ni mica de gràcia, fins que un dels presents li recorda, molt encertadament, quin és el seu nom de pila. I és que ella es diu Mariola. Sí, sí, Mariola, tal com sona.
