El patró-or havia col·lapsat en esclatar la IGM (vegeu «Or, Patró-Or, Patró-Dòlar-Or») i la qüestió del sistema monetari es convertí en tema capital de preocupació i debat. Clifford Hugh Douglas, pare de la idea del Dividend Universal (DU), coincidí en el temps i en el diagnòstic amb els altres dos autors heterodoxos de l’economia que ja hem descobert prèviament en la sèrie, i als que ja hem parat atenció: Frederick Soddy i Silvio Gesell. També coincidiren en assenyalar els trasbalsos que causen en la societat els usos dels diners que excedeixen la funció de mitjà d’intercanvi, i convergiren en qüestionar l’escaiença de la reproducció del diner mitjançant el mecanisme de l’interés.
He arribat a Douglas i els creditistes socials seguint la pista a la noció del Dividend Universal (DU) proposada per l’enginyer francés Stéphane Laborde en Teoria Relativa del Diner (2010 ), i que ha donat lloc recentment (2017) a la G1 (llegit Juna), una moneda basada en una evolució de la noció de DU creada sobre la tecnologia de cadena de blocs. Transitarem a Laborde i la Juna més endavant. Hui, però, seguirem amb Douglas.
El DU representa una quantitat de diners repartits equitativament entre tots els membres d’una societat. Són diners lliures de deute, tant pels receptors com per la institució que els reparteix. Cal remarcar que les nocions de DU i de renda bàsica són diferents. Aquesta representa diners que reben tots els ciutadans (si és universal) o els més necessitats (si és d’inserció, d’emergència…). Els receptors no han de retornar-los, però endeuta (amb interés) l’organisme que els reparteix. La RB és un mecanisme inserit en l’actual sistema monetari, amb el sistema bancari de banc central detenint el monopoli de creació de diner en forma de diner-deute amb interés. El DU, però, representa un nou sistema monetari descentralitzat en què la creació de diner està repartit entre tots els membres de la societat.
Acabàvem l’anterior article assenyalant la principal crítica que rebé el DU de Douglas: repartir periòdicament diners que no s’han de retornar duria a excessos de diners en circulació, que produiran inflació. Tanmateix, el que Douglas pretén és ajustar el diner circulant a l’evolució de la producció, evitant mancances i excessos. Per tant, si la producció augmenta molt, el DU també; si no hi ha augment, no hi ha DU. Anem a pams, però. També distingírem, a la peça precedent, dues versions del DU de Douglas.
En la versió complementària del DU, aquest compensaria l’escletxa entre l’oferta de productes que el formidable sistema de producció tecnològica és capaç de presentar al mercat, i la capacitat de compra dels consumidors calculada sumant els ingressos que reben del mateix sistema de producció, ingressos disminuïts per la substitució tecnològica de llocs de treball humans. Si l’escletxa és gran o curta, el DU també ho serà.
L’altra versió del DU considera la societat com una empresa per accions en què cada membre és accionista a parts iguals de la capitalització de la totalitat de recursos materials i humans. Cada any els membres reben el dividend corresponent a l’activitat de l’empresa. Si hi ha hagut un fort creixement respecte de la capitalització anterior, hi haurà un gran dividend a repartir. En cas que siga minso, el dividend també ho serà. El punt important de la idea és la descentralització de la creació de diner, repartida entre tots els membres de la societat. En qualsevol cas Douglas pensava que, d’acord amb el continu progrés científic-tecnològic, cada any hi hauria DU a repartir.
El DU de Douglas presentava notables dificultats per a ser posat en pràctica, i no només per l’oposició dels guardians del sistema monetari hegemònic, ni de les veus que objectarien el repartiment equitatiu de diner entre les persones independentment llur aportació, en treball, a la societat. El mateix disseny també arrossegava complexitats internes, vaguetats i febleses a resoldre, pròpies d’un esbós, d’un projecte en construcció. Tanmateix, criticar el DU de Douglas com a inflacionari no és pertinent, ja que l’esquema estava pensat per ajustar el diner en mans dels consumidors a l’oferta de producció de béns i serveis. A més, Douglas proposava dos mètodes amb què l’estat repartiria el DU: el directe, a través de les Oficines de Correus (vegeu l’anterior peça), i l’indirecte, a través d’un descompte (reductor de preus) en els béns i serveis comprats pels consumidors.
Contràriament, el sistema monetari hegemònic basat en la creació de diner-deute amb interés (i), monopoli del sistema bancari de banc central, sí que pot ser inflacionista. Suposem que el conjunt de productors, aconsegueixen finançament del sistema bancari per una quantia (F), i que per cancel·lar els crèdits han de retornar una quantitat superior (F+i). Els productors tenen dues possibilitats: a) incrementar la productivitat i vendre més producte al mateix preu, b) incrementar els preus, i vendre el mateix producte a més preu. La primera du al creixement continu que, ja sabem, és insostenible en un planeta finit. La segona du a la inflació. Usualment, s’hi dona una mescla de les dues opcions: una inflació que els bancs centrals tracten de preservar al voltant del 2% actuant sobre el preu del diner-deute (l’interés dels crèdits), i un creixement que el sistema productiu tracta de maximitzar, i del qual solen envanir-se els governs quan és alt o major que el dels altres països.
La Gran Depressió fou una època en què el sistema bancari restringí el crèdit creant una mancança de massa monetària circulant. La riquesa, les persones per explotar-la i gaudir-la hi eren, però mancava el mitjà d’intercanvi. En eixe context tingueren força difusió les idees monetàries alternatives proposades per Gesell i Douglas. Ja hem guaitat els episodis d’Àustria, Alemanya, i els EUA, amb el diner-minvant gesellià. En 1935, el recentment format Social Credit Party of Alberta guanyà 56 dels 63 escons del parlament de la província d’Alberta al Canadà. Xocà, però, amb l’oposició de les institucions federals per a introduir el DU.
