Els jutges del rei i viceversa

Va anar el rei i la plana major dels seus jutges a Barcelona per repartir credencials als professionals acabats d’eixir de l’ou de l’Escola Judicial de Barcelona. L’elecció de la capital catalana, que es repeteix des de fa uns anys, no té res d’innocent o casual, evidentment. D’ençà que Felip VI ja no és xiulat massivament pels carrers de la ciutat ni ha d’escoltar-se Els Segadors o L’Himne de Riego en estridents megafonies o eixir per la porta de darrere com passava en els no gaire llunyans temps de la revolta democràtica, la seua figura reial, acompanyada del bo i millor del poder judicial, s’ha envalentit fins a l’extrem de clavar-se en la mateixa gola del llop, que ja no udola, esdentegat i afònic. «No volíeu brou? Jas, dues tasses!» es deu riure per dins sense que a la cara hieràtica i aspra se li transparente res a la ciutat on l’imperi de la llei, per un estrany efecte de la gravetat, pesa el doble o més. Recordem, només a tall d’un exemple entre milers, el preu que dos ciutadans honrats van haver de pagar per pujar-se dalt d’un cotxe i convéncer els manifestants d’anar-se’n a casa. Com era d’esperar, la cerimònia de la magistratura va ser hàbilment aprofitada perquè l’un i els altres carregassen contra l’amnistia en consonància amb la cohort reaccionària propietària de l’estat i dipositària dels valors del règim franquista trasmudat a correcuita en la deficitària democràcia que avui patim tants ciutadans i ells gaudeixen amb criminal golafreria. La sonsònia de la igualtat dels espanyols amb què pretenen justificar la seua guerra contra l’amnistia –que alhora ho és contra el govern democràtic i el seu president Sánchez– té en l’Emèrit Rei Fugat la prova més evident de la fal·làcia. O en la mateixa inviolabilitat de l’actual. O en l’espasa de múltiples talls d’una justítica que s’adapta a cada cas des del dilema tribal i bàrbar de nosaltres o ells i el principi del bé suprem de la unitat indissoluble de la pàtria. Quantes amnisties han regalat als seus, quants crims converteixen cada dia en peccata minuta (l’última lliçó, la dels militars que sortejaven els serveis d’una prostituta!). Voldrien sumir-nos i sumar-nos en el seu nosaltres però no deixen de tractar-nos com a ells i de fer-ho a garrotades (legals o no), heus ací l’aparent paradoxa. Per això hi ha un no sé què de sàdica venjança en aquesta visita periòdica a la capital catalana, que no és només el desplegament de la pompa balbucenjant dels discursos (quin nivell d’espessa incompetència verbal en boca del rei i dels seus jutges, senyores i senyors!), sinó el recordatori amarg que qui mana encara està diposat a descarregar el garrot tantes vegades com calga. No contents d’haver desfermat i subvencionat la guerra bruta contra Catalunya i les seues ànsies de llibertat amb espies, informacions falses, provocadors a sou, el colp d’estat del 155, el trencament inconstitucional de la imparcialitat del mateix rei que ara ve a donar lliçons de democràcia i d’escampar sense miraments l’odi i la catalanofòbia arreu de les Espanyes; no contents d’esbatussar milers de ciutadans per votar pacíficament i defensar les urnes, van enviar el Setè de Cavalleria dels jutges amb les sentències ja escrites en els punys de les togues. Els jutges van agafar el gustet de la política que el PP els va servir en safata de plata i ja no volen amollar el tros, esperonats pels qui no reparen en els mitjans per tal d’aconseguir els fins del poder, passant per damunt dels principis democràtics. De fet, l’aliança o comunitat d’interessos entre el rei i els jutges té molt a veure amb el fet que, a diferència de la immensa majoria de ciutadans de peu, ells no han de passar per les urnes a arreplegar les credencials democràtiques. Apalancats en els càrrecs més de quatre anys després que els caduqués un mandat ja viciat per la imposició de quotes de partits i no assumit per criteris de qualitat professional i curriculum, bons són els jutges prevaricadors que imposen delictes com qui fa vestits a mida. I el seu rei al capdamunt, hereu directe de Franco, que tampoc no ha votat ningú. Si se n’ixen amb la d’ells i apliquen el delicte de terrorisme i de traïció amb la lleugeresa amb què ja han decidit la sentència, ja podem donar per difunta i enterrada la democràcia a l’espanyola. Si és que no ho està des de fa molt de temps.