Òbviament, el títol de l’article no és meu, ja que, com haureu deduït, ha estat l’extret del llibre La Tempestat de William Shakespeare. També sabreu que l’anglès i Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, als quals d’alguna manera estic o estem voluntàriament lligats, n’han tingut, de llibres i poemes, per a tot i totes i per a tots els temes haguts i per haver. Així que anant al gra, Shakespeare completa el títol amb aquests termes i aquesta frase lapidària: «L’infern està buit, perquè tots els dimonis estan ací».
Per a l’assumpte en què vull estendre’m, proclame: «Bingo», atés que el Molt Honorable president de la Generalitat Valenciana, en Carlos Mazón Guixot, duu camí de ser un dimoni emplomat, i clar, no pensa dimitir, ni tampoc ni propis ni estranys el destituiran. He contat en diverses ocasions en aquest digital les seues «hombradas» i formes de fer diverses, ja que l’Honorable és com el seu protector Zaplana, propagandístics de dir però de no fer. Deixe, no obstant això, al criteri de tothom, per tal d’afegir-ne tota mena de malifetes d’aquells que ens governen al llarg i ample dels escalons d’aquest estat modèlic. Vos faig un prec: no nomeneu per l’amor de Déu, uns tals de mal nom l’Emèrit i el Preparao.
Josan Piqueras, redactor d’aquest digital, ha entrevistat Vicent Garcia Devís, periodista i escriptor de llarga trajectòria, sobre la DANA, a la qual qualifica d’«atemptat massiu», i afegeix que és comparable a una guerra, com si hagués caigut una bomba. «No hi ha paraules per a descriure el que estem vivint». El periodista ha fet una crida a la societat per a mantenir la pressió sobre les institucions per tal d’exigir responsabilitats. Paraules que subscric fil per randa, ja que vaig ser una de les més de cent persones que ens vam manifestar davant de l’Ajuntament d’Albal, per impossibilitat de fer-ho en companyia dels més de 130.000 que van eixir al carrer al Cap i casal, demanant la dimissió del govern valencià. Així que Honorable senyor en Carlos Mazon Guixot, vaja fent entrenaments per moure de la poltrona on és, i que l’encausen per negligent.
Seguint el fil de l’article, Mazón com sabem és un deixeble de Zaplana, tot havent considerat que, davant de les adversitats, l’un i l’altre s’agafen al clau d’una paret llisa, i ho farà cadascú amb les seues circumstàncies i motius. Exemple: l’expresident de la Generalitat i exministre del govern espanyol, hi romandrà en llibertat provisional davant d’una sentència a 10 anys i cinc mesos de presó, perquè l’Audiència de València aprecia que no hi ha absolutament risc de fugir a l’estranger, encara que hi ha la sospita que l’exhonorable Zaplana, tal com publica el digital El Español de la mà del seu redactor en València Juan Nieto, col·laborador d’À Punt, la Sexta i Telemadrid, amaga les comissions a l’estranger.
Ens explica Sebastià Carratalà que en el recurs que va presentar per deslliurar-se de la presó, Zaplana, fent-ne ús de la paraula, va declarar que no tenia intenció d’escapolir-se de l’Estat. Informa així mateix Carratalà, que el representant del ministeri públic va argumentar durant la vista, que la situació processal de Zaplana havia canviat després de la sentència condemnatòria, en la qual es reconeix que «es tracta de delictes greus, associats a la corrupció en les seues funcions públiques. Així mateix, va advertir el fiscal que el risc de fugida s’ha incrementat no només per la pena imposada, que pot motivar l’intent d’eludir la Justícia, sinó també pel seu accés als mitjans econòmics, els quals l’ínclit no ha posat a disposició de les autoritats espanyoles.
Ara mateix, em dol tot tant, veient la situació i les mancances dels meus familiars i amics, de la meua gent d’Albal i compatriotes, i de la gent de l’Horta Sud i altres llocs, damnificats i assolats per la maleïda DANA i els seus efectes i la incompetència de qui en governa ací i a l’altiplà, que vos deixe amb l’Estellés, de Burjassot, a fi d’esperonar-me i esperonar-vos:
«Assumiràs la veu del poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per sempre poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és el silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val –és la consciència de no ser res si no és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.»
