El sistema electoral espanyol està trucat de dalt a baix, però això no impedeix que hi hagen unes regles de joc clares. El partit més estable d’aquest sistema és el Partit Nacionalista Basc, que no ha pogut arribar mai als nou escons però que no ha baixat mai dels cinc. En conjunt, a Navarra i el País Basc, el sostre d’escons abertzales està en tretze i el mínim en set. A Catalunya, el vot catalanista arribà al màxim de vint-i-tres escons en les eleccions de novembre del 2019 i tingué el seu moment més baix amb els nou escons del 1979. Sumats els escons catalanistes i abertzales, la xifra comença a ser interessant: no han baixat de vint en cap elecció i el màxim són els trenta-sis de la penúltima. Els partits espanyolistes només han pogut obtenir quatre majories absolutes: dos el Pp (2000 i 2011) i dos el Psoe (1982 i 1986). En totes les altres ocasions, els governs resultants han estat més o menys condicionats pels partits bascos i catalans. I aquests n’han sabut treure profit o no. El 1996, per exemple, els partits bascos i catalans van forçar Felipe González a avançar les eleccions. O el 2018, van fer prosperar la moció de censura contra Mariano Rajoy.
Ara bé: es podia detectar en els darrers quaranta anys una tendència en l’electorat de Catalunya i el País Basc a canviar el vot davant els ascensos de la dreta espanyolista. Així, les dues grans davallades es produeixen entre el 1989 i el 1993 i el 2004 i el 2008. En la primera, el Pp va pujar de cinc milions a huit milions de vots, però Felipe González continuà governant. En la segona, es van perdre set escons a canvi de salvar Rodríguez Zapatero.
Precisament això és el que pensava aprofitar Sánchez. Era l’única oportunitat que li quedava després de la derrota en les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig. En els darrers quatre anys els partits independentistes catalans han estat portats directament cap al caos més irresponsable i ara mateix han perdut tota la credibilitat. L’any 2008, quan perillava la continuïtat del govern de Rodríguez Zapatero, el Psoe pujà a Catalunya cent mil vots. Cent mil vots que sumats als més de milió i mig que ja arrossegava li donaren vint-i-cinc escons. La gran perjudicada va ser Esquerra Republicana de Catalunya, que va perdre més de la meitat del seu electorat. Tot apuntava que l’operació, ara, encara podria ser més reditícia per al Psoe.
La demolició de Podemos i dels partits afins també estava molt avançada. I els pactes entre Pp i Vox podien provocar el pànic en sectors que s’havien mostrat desganats o que, fins i tot, s’havien mantingut en una voluntariosa posició abstencionista. De segur, els pactes i l’estupidesa fanàtica d’alguns regidors i consellers acabats de nomenar han donat un argument fort als propagandistes de Sumar i del Psoe. En aquest punt, però, els del Psoe no deien tota la veritat: per girar la truita dels resultats de maig calia una emigració massiva del vot cap al Psoe. Sumar havia de sacrificar-se. I, fins i tot, caldria encara afegir tots els escons bascos i catalans en un hipotètic pacte. I esperar que els números del Senat no donen la majoria al Pp i Vox.
Després de les eleccions de maig, el Psoe ha perdut molt de poder territorial. Només governarà a Castella-la Manxa, Astúries i, potser, Navarra. Ha perdut més de la meitat de les diputacions provincials que controlava i només en conserva dotze. De les ciutats de més de 200.000 habitants, a banda de Gasteiz i Las Palmas de Gran Canaria, només presidirà els ajuntaments de Barcelona, Sabadell, Vigo i A Coruña. La davallada ha estat enorme i ha afectat totes les famílies del partit. Dels presidents del Psoe que s’havien manifestat més reaccionaris, només Emiliano García Page ha conservat la presidència de Castella-la Manxa. Què farà ara el Psoe? Necessitarà de nou els escons bascos i catalans. El sacrifici s’ha repetit. El Pp i Vox no podran governar. Les fanfarronades com les de prohibir les revistes en català a la biblioteca de Borriana els han sortit cares.
