Quan Pedro Sánchez va recuperar la secretaria general del PSOE contra tots els pronòstics, molts ho van interpretar com una simple victòria personal. Amb el temps s’ha vist que va ser alguna cosa més profunda: una transformació radical del partit. Per això resulta tan difícil entendre, des de fora, per què no hi ha una revolta interna contra ell. Els resultats electorals autonòmics han estat dolents. Les enquestes no són bones. Els casos judicials que envolten dirigents socialistes ocupen portades cada dia. Els adversaris polítics anuncien el final del sanchisme una setmana sí i l’altra també. I, malgrat tot, dins del PSOE regna una calma aparent. La resposta és senzilla. El PSOE ja no és el partit que era.
Durant dècades, els secretaris generals havien de conviure amb contrapoders. Existien les grans federacions territorials. Existien els anomenats barons. Existia un PSC amb personalitat pròpia. Existien estructures capaces de qüestionar la direcció federal o d’imposar-li límits. Tot això formava part de l’equilibri intern del partit. Sánchez va aprendre la lliçó el 2016, quan els seus el van fer caure. Aquella derrota el va marcar més que qualsevol victòria posterior. Quan va tornar, no estava disposat a repetir l’experiència. I no l’ha repetida. La seua gran victòria no va ser arribar a la Moncloa. Va ser derrotar l’aparell del partit. Va ser demostrar que podia imposar-se als qui tradicionalment decidien qui manava i qui no. Des d’aleshores, les federacions han anat perdent pes polític fins a convertir-se, en molts casos, en simples corretges de transmissió de Ferraz.
El resultat és visible. Avui costa imaginar un PSPV desafiant Madrid. Costa imaginar un PSC marcant un camí propi. Costa imaginar els dirigents territorials organitzant una alternativa al líder federal. El PSOE s’ha convertit en una organització molt més centralitzada que la que existia fa una dècada. Potser aquesta pèrdua de personalitat també ajuda a explicar algunes coses menudes que, en realitat, no són tan menudes. Per exemple, que dirigents valencians que saben perfectament parlar valencià hagen acabat assumint una presència pública pràcticament monolingüe en castellà. En un altre temps, això hauria generat debat dins del partit. Ara ni tan sols sembla una qüestió digna de discussió. Quan les estructures territorials s’afebleixen, també s’afebleix la capacitat de defensar els seus símbols i les seues singularitats.
Per això, les veus crítiques són tan escasses. Felipe González conserva projecció pública, però cada vegada menys influència real. Emiliano García-Page protesta des de Castella-la Manxa. Alguns exministres reclamen eleccions anticipades. Però no existeix una alternativa organitzada, ni un corrent intern amb força suficient per disputar el poder. També hi ha una qüestió pràctica. Qui voldria heretar ara mateix el problema? Governar Espanya significa gestionar una majoria parlamentària complicada, conviure amb una pressió judicial i mediàtica constant i afrontar unes eleccions que poden ser molt difícils. No sembla una herència especialment atractiva.
Això no vol dir que Sánchez siga invulnerable. Ben al contrari. La política és probablement una de les activitats més ingrates que existeixen. Mentre guanyes, tots et mostren fidelitat. Quan perds, les lleialtats s’evaporen amb una rapidesa sorprenent. Va passar amb Pablo Casado al PP. Va passar amb Mónica Oltra a Compromís. Quan arriben els problemes de veritat, els companys solen fer un pas arrere. De vegades dos. Els qui ahir juraven lleialtat eterna descobreixen de sobte la necessitat de renovar lideratges i obrir noves etapes. La política té, a més, una peculiar capacitat per reescriure la memòria. Els mateixos que abandonaren un dirigent quan era una càrrega poden presentar-lo anys després com la millor esperança per recuperar el poder. També ho estem veient aquests dies. No perquè hagen canviat les conviccions, sinó perquè han canviat les circumstàncies. La història política està plena de dirigents abandonats pels mateixos que els havien aplaudit. Sánchez coneix perfectament aquesta regla perquè ell mateix en va ser víctima.
Per això, el silenci actual del PSOE no necessàriament és una prova d’adhesió incondicional. Potser és simplement una demostració de pragmatisme. Mentre conserve el poder, mentre continue sent l’única opció possible per mantenir la Moncloa, la majoria romandrà al seu costat. Però la política té una virtut i un defecte alhora: canvia molt de pressa. I el dia que una part significativa dels socialistes arribe a la conclusió que Pedro Sánchez ja no és la solució sinó el problema, descobrirà una veritat tan antiga com els partits mateixos: en política no es fan amics. Es fan aliances. I les aliances duren exactament el mateix que dura la utilitat de mantenir-les.
