Diu Mariano Rajoy a la seua pintoresca columna al mitjà digital El Debate que França té una plantilla d’altíssim nivell. Això sí –afegeix a continuació– sense francesos. Aquesta afirmació, com no podia ser d’una altra manera, ha creat poc menys que un conflicte diplomàtic, amb una declaració, elegant però clara, fins i tot de l’Ambaixada de França a Espanya.
D’aquest afer em criden l’atenció tres aspectes diferents que se’n desprenen. Un és el mitjà digital on l’expresident espanyol publica les seues columnes futbolístiques. He llegit que està regat de diners públics per Isabel Díaz Ayuso. No em sorprén. De tota manera, trastejant per la seua pàgina web m’he assabentat que és propietat de l’Asociación Católica de Propagandistas, és a dir, la mateixa entitat que és propietària de la Universidad Cardenal Herrera-CEU. No m’hauria d’haver sorprés, donat que a l’encapçalament el diari digital es proclama fundat el 1910, és a dir, es presenta com a hereu d’El Debate original, el de l’Associació d’Herrera Oria, el Cardenal Herrera en qüestió, que anà convertint-se en un furibund pamflet antirepublicà i filonazi. Els vells feixistes ressusciten i prenen la forma de zombis grotescos, però amb suficient capacitat de produir propaganda, propagandistes que són, i d’escampar i reforçar consignes ultradretanes.
Però no només això, sinó que he comprovat que el president d’El Debate zombie és Alfonso Bullón de Mendoza i Gómez de Valugera, poca broma, historiador d’ideologia carlina i revisionista del franquisme, que va ser rector de la susdita Universidad Cardenal Herrera-CEU precisament en l’etapa en la qual van desmantellar des de Madrid aquell reducte d’esperit catòlic profundament democràtic, tolerant i liberal que havien construït José María Espinosa i Vicente Navarro de Luján. Per circumstàncies dels meus avatars professionals eixa història la vaig viure des de dins, encara que des d’una posició molt perifèrica. Veig sense sorpresa que l’ultramuntà i sinistre Bullón de Mendoza ara es dedica directament a la propaganda de trinxera sense cap coartada intel·lectual o acadèmica, amb el seu aire d’aristòcrata trabucaire, una mena de versió fosca i tenebrosa del Marqués de Bradomín. Com és de xicotet el món i també el laberint de cavernes que es bifurquen que és la caverna neofranquista, postfranquista, ultradretana, feixista.
Per altra banda m’ha fet certa gràcia que Mariano Rajoy haja mostrat a la columna, feta a pinzellades col·loquials, com totes les seues, amb l’aire de pontificació de barra de bar que les caracteritza, així, com si res, deixant caure una gracieta, el seu tarannà i la seua ideologia. Dic que m’ha fet gràcia perquè l’esquerra espanyola, crec que particularment la madrilenya, l’ha convertit en un meme, en una mena de versió política actual d’Antonio Ozores, amb les seues entranyables frases recargolades fins a perdre qualsevol sentit. Crec que s’havia anat esvaint de la memòria social allò d’M. Rajoy, però també que durant la seua presidència el PP es va convertir en una vertadera associació criminal dedicada al saqueig de les arques públiques, i altres fites destacades, com ara la Llei Mordassa, la utilització de la policia per perseguir rivals polítics o la violència desfermada de l’1 d’octubre del 2017 per policies que havia enviat a Catalunya escenificant perfectament la seua condició de forces d’ocupació. El personatge de comèdia, el Mr. Bean gallec, el senyor major despistat i graciós trau la poteta, o millor trau el braç, en alt, i recorda qui és.
I el tercer vessant interessant, probablement el més important, és com aquesta declaració, tan senzilla però tan rotunda, ha mostrat de manera gràfica la textura i l’estil del nacionalisme espanyol que sempre ha sigut, des d’abans que existiren els nacionalismes moderns, en el més profund de la seua genealogia, des dels certificats de puresa de sang, profundament etnicista. I en això és epistemològicament cosí germà dels dos models històricament més acabats de nacionalisme ètnic: el nazisme i el sionisme. Té igual haver nascut a Espanya, haver-se educat a Espanya, per a Mariano Rajoy i per a una bona part dels nacionalistes espanyols, si els pares són migrants no són espanyols. La nacionalitat per això no comprén tots els nascuts a un territori, amb la qual cosa s’obri la possibilitat d’habitants nadius amb menys drets o sense drets, ciutadans de segona categoria o fins i tot habitants nadius que no tenen ciutadania. L’apartheid exercit a la històrica Palestina per l’estat sionista d’Israel és la conseqüència lògica duta al seu extrem.
Al cas del PP espanyol es planteja una paradoxa més. Tampoc són espanyols els descendents d’espanyols, com s’ha pogut comprovar en la seua recent oposició a l’anomenada “Llei de nets”, cosa que possiblement estiga relacionada amb el fet que alguns poden ser nets de l’exili. Ramiro de Maeztu ho aprovaria. Amb el que els va costar matar i, en tot cas, expulsar l’antiespanya com perquè se’ls colen descendents.
A més, com bé sabem, els catalans, els bascos, i una part dels gallecs, dels balears o dels valencians tampoc som espanyols complets des del moment que parlem una llengua que no és el castellà. La pregunta ritual pel que posa al nostre DNI té més a veure amb el record d’una submissió que amb qualsevol versió d’una ciutadania compartida. Amb la qual cosa cal precisar que el nacionalisme espanyol ètnic i racista és un equivalent del nacionalisme castellà, amb, això sí, perifèrics assimilats i hiperventilats com Mariano Rajoy, Santiago Abascal o antecedents il·lustres i infames com l’esmentat Maeztu o, clar, Francisco Franco. Espanya és l’empresa de Castella.
Han sigut interessants les respostes que s’han donat des de França, per exemple la de Laurent Nuñez, ministre de l’Interior, que ha afirmat que “només hi ha una França, república en la qual tots poden trobar el seu lloc siga quin siga el seu origen”. És de veres que França té la seua ultradreta i les seues contradiccions, i que el seu projecte nacional és un projecte homogeneïtzador, però no ho és menys que aquestes paraules mostren una altra textura del nacionalisme, la retòrica de l’anomenat i de vegades delicat nacionalisme de la ciutadania. Està bé que França se’n recorde de tant en tant que va ser el país que va inventar allò dels drets del ciutadà, que es va construir al crit de llibertat, igualtat i fraternitat, i que la Marsellesa va ser també himne dels republicans de l’estat espanyol. “A l’arma, a l’arma, fills del poble, lo jorn de glòria ja ha arribat”, com començava la versió catalana de Josep Anselm Clavé. Els que per culpa de Roland Barthes, Pierre Bourdieu, Louis Malle, Charles Baudelaire, Émile Zola o Edith Piaff encara ens reconeguem com a francòfils, com ho foren els progressistes i els demòcrates històricament al nostre país i a l’Estat espanyol, està bé que de tant en tant tinguem alguna alegria.
I està bé a més perquè ho deixa tot molt clar. En el contrast entre les retòriques encara s’aprecia amb més claredat el profund racisme i etnicisme del nacionalisme espanyol, el seu estil, la seua estructura imaginària, la seua genealogia, la seua filiació inequivocament feixista. Nosaltres no som d’eixe món, que deia el clàssic. Ni, per descomptat, del món simètric que tracen els tronats d’AC a Catalunya, que precisament aquests dies estaven parlant de lluitar contra el califat i bajanades per l’estil. El nostre nacionalisme no pot ser una rèplica de les grolleries de l’espanyol. Espere que cap il·luminat es deixe seduir al nostre País per aquesta faramalla de croats anacrònics borratxos. La nostra nació ha de ser -és- molt diferent de la de Mariano Rajoy.
