Durant les campanyes electorals, la informació pot ser autèntic material explosiu. Qualsevol descobriment, a voltes fins i tot poc rellevant, pot canviar els marcs del debat i influir decisivament en els vots. Exemples de comicis decidits per fets més o menys casuals en trobaríem a cabassos. O fins i tot podríem fer els contra-exemples, com aquesta curiosa costum de la justícia espanyola d’esperar als resultats electorals per arxivar els casos als candidats d’esquerres o imputar als de dretes.
En aquesta campanya, La Directa destapava un nou cas d’infiltració policial als moviments socials, com el que va descobrir a Benimaclet al febrer, però aquesta vegada a Girona. I si pot ser, el cas encara és més bèstia que els altres. L’agent del Cos Nacional de Policia va establir una relació sentimental estable amb la seua víctima, van anar a viure junts i li va presentar la mare, que va participar activament en l’espionatge. El meu dubte és que hauria passat sense la intervenció de La Directa. On haurien arribat? Haurien tingut fills? Quin és el límit per aquesta gent?
Deia Winston Churchill –a qui tan agrada citar a reaccionaris de tota classe- que «vius en una democràcia si piquen a la porta a les sis de la matinada i saps que és el repartidor de la llet». Imagine que Churchill, açò de preguntar-li a la teua companya de llit si és policia ni se li hauria passat pel cap.
Però tot i la gravetat dels fets i esclatar en plena campanya electoral, el cas a penes ha tingut repercussions polítiques. Potser un poc més a Catalunya –tampoc massa-, però zero a la resta de l’Estat.
Perquè, jo ho entenc. La història no interessa a ningú. Amb quina cara l’esquerra es presenta com a garant de la democràcia davant l’extrema dreta quan utilitza repetidament tàctiques pròpies de l’Stasi? De veres ens hi juguem les llibertats en aquests comicis? No seran les llibertats d’acció política que ja veiem que estan més que restringides.
A la dreta, clar, tampoc li interessa. El seu discurs sobre la «Espanya està venuda» i que l’esquerra pacta amb els separatistes s’enfonsa. Què farien ells més que això? Matar directament els independentistes pel carrer? Calla que això ja es va fer, es deia GAL i també va ser el PSOE.
I, és clar, no interessa als partits, tampoc interessa als mitjans. L’alineament partidista de la premsa aquesta campanya ha estat inaudit, i mira que ja és dir. Ningú s’ha eixit ni una coma del guió, no fora cas que donàrem un argument a l’enemic i la cosa pot anar d’un vot. Ni escàndols com les relacions amb el narcotràfic, ni el desbocat escalfament global ni les mentides en les dades econòmiques… Cap concessió. I aquest cas no ha estat l’excepció.
Així doncs, si hui no guanya l’extrema dreta respirarem un poc més alleujats –jo el primer-, però no tindrem un país millor ni viurem en un estat gaire més democràtic. Per a açò ens caldrà seguir lluitant. I no serà tan fàcil ni tan ràpid com posar una papereta en una urna.
