Esta setmana pensava escriure sobre el percentatge d’execució de la inversió al País Valencià ja escassa en els pressupostos, però he pensat que això ja ho faré altra setmana. El motiu, que el divendres vaig anar a la Sala Matilde Salvador, de la Universitat de València, a La Nau, per veure el darrer espectacle d’Escena Erasmus i em va colpir i en algun moment em va emocionar molt. I no és l’única vegada que em passa això últimament. Fa un parell de setmanes vaig veure Última lluna de Mercucio Montesc, de Laura Sanchis i Javier Sahuquillo, dirigit per Borja López Collado i vaig gaudir molt amb el que van fer amb William Shakespeare, amb la mena d’antologia de llenguatges dramàtics i actorals que van posar en escena, amb la potència, amb la bellesa, amb la reescriptura en clau col·lectiva de la tragèdia shakespeariana, amb l’esperança amb què clou, que hi haurà un moment que els i les joves no podran més i aleshores ho podran tot. Una obra i un muntatge que espere que tinga llarga vida perquè s’ho mereix, per ambició i per talent.
I pel que fa a El desig de la joventut va d’això, del desig de la joventut entés en els dos sentits del sintagma ambigu: el que desitgen els i les joves, però també la joventut com a desig dels qui l’han perduda. Estos dos sentits s’entrellacen en els textos escrits amb subtilesa i sensibilitat per Maribel Bayona, Anna Marí, Guadalupe Sáez, Daniel Tormo i Mohamed Dourasse, i avancen en un impecable crescendo rítmic i d’emocions fins a un final certament colpidor. Excel·lent el treball de la bona gent de Crit Teatre, amb la direcció de Josep Valero, amb especial menció a les coreografies de Júlia Cambra. El que feren amb la cançò «Forever YoungÇ, d’Alphaville -«Hoping for the best, but expecting the worst»-, va ser el moment que em va dur molt a prop de les llàgrimes. I és que, a banda, el treball dels actors i de les actrius, Gautier Basset, Finja Bonekamp, Paul Bosse, Mohamed Dourasse, Sara Galbis, Alan Goleac, Gabriella Guadagna, Pauline Jubil i Marta Sawicka, és admirable. Per la seua frescura, per la seua dicció -que bé sonava el valencià-, en un parell de casos, a més per la vis còmica i en un altre parell pel contingut dramatisme i l’incipient alé tràgic.
Però a banda del to que s’anava fent suaument malenconiós a mesura que avançava la representació, amb eixos joves interpretant amb certa ironia metateatral els textos escrits per qui enfila la quarantena, fent palés que la seua joventut que sembla hui un estat permanent serà tan fugaç com la dels que l’han perdut i que tempus fugit -que espectacular el rap-, a banda de tot això, de tot eixe petit drama privat que patim tots i totes els qui un dia descobrírem que no som joves, que mai més ho serem i que el rellotge malgrat això no es deté, l’obra parla del que parlen tots els muntatges d’Escena Erasmus des de la seua primera edició, d’Europa, d’eixa Europa que hui té una guerra al seu si, que enfronta -no ho oblidem- a europeus amb europeus.
El tractament que fa de la guerra és molt encertat, convocant les veus d’antics i antigues components d’Escena Erasmus que hui es troben patint directament les conseqüències de la guerra als seus països. Mentre veia l’excel·lent final de l’obra, mentre aplaudíem en peu, no deixava de pensar en com és de trista Europa, tan orgullosa, tan egocèntrica, tan culpable de tantes coses al llarg de la història, però també tan habitada per pobles dissortats, també la pitjor enemiga d’ella mateixa, també trista i decadent, pagant la ressaca d’antics imperialismes amb la seua dependència actuals dels Estats Units i les seues estratègies, amb la pulsió de mort de qui llança a la seua gent contra els seus cosins germans ucraïnesos, contribuint a reforçar i renovar la dinàmica de blocs, amb el seu cor altra vegada en flames, altra vegada travessades les seues planures centrals pel foc, per la mort, per les multituds que fugen, tauler del Risk amb vides reals perdent-se a cada instant.
I aleshores les veus d’eixos i eixes joves d’Escena Erasmus, els de l’edició d’enguany i els de totes les anteriors, ressonen amb la seua claredat, amb la seua netedat, com un eco preciós i lluminós d’una antiga esperança. Només cal desitjar, amb nostàlgia de futur, que va dir un savi, amb el desig de la joventut, que no siga resta d’altres temps sinó llavor.
