Alguns cursos passen com si foren pàgines d’un llibre vell, i n’hi ha d’altres que pesen com un manual de text d’aquells que abans carregàvem a l’esquena, amb les tapes dures i l’olor de tinta humida. El que començarà després de l’estiu —el curs que ens portarà directament a les eleccions— serà d’aquests últims. Un any gruixut, feixuc, ple d’anotacions al marge i de frases subratllades amb retolador fluorescent. I, si tot va com voldríem, començarà amb una lluita que guanyarem, amb un professorat que ha demostrat i que seguirà demostrant que la resistència encara serveix d’alguna cosa en aquest país.
El PP valencià, després de la Dana i de la marxa abrupta de Mazón, intenta donar la imatge d’un professor que domina la classe, però sap que, al fons, hi ha un alumne que li pot rebentar la lliçó en qualsevol moment. Pérez Llorca parla de diàleg i estabilitat, però la comunitat educativa —que és com la consciència d’un país— li ha recordat que no n’hi ha prou amb somriure i passar pàgina. Les protestes, les vagues, els claustres indignats: tot això pesa. I pesa més quan tens a Vox corregint-te els exàmens i a Camps rondant pel passadís com un vell director que ningú no ha destituït del tot. Camps és la gran incògnita: pot donar guerra, pot dividir, pot fer trontollar el PP. I hi ha qui, en veu baixa, diu que tant de bo es presentara fora del PP, només per veure com es reordena el tauler.
El PSPV (més PSOE que mai), mentrestant, viu en una mena de pati de col·legi on tothom fa veure que juga tranquil, però mira de reüll el núvol negre del cas Zapatero (i tots els altres que li venen i li vindran). Diana Morant ja és la candidata, i Pilar Bernabé és la seua alumna aplicada a València. I, com sempre, els socialistes repeteixen el seu vell mantra: “som la casa comuna”, “ací cap tothom”, “fins i tot els nacionalistes”. És un discurs amable, confortable, de paraigua gran. Però darrere d’aquest paraigua hi ha una lluita vetlada: la de qui vol ser el primer de la classe.
Compromís, per la seua banda, fa la faena contrària: busca els desencantats. Els que estan farts de la corrupció, del soroll, de les excuses. Els que encara voten PSOE amb la mateixa alegria amb què un pacient es pren un xarop amarg per obligació. Compromís sap que necessita el PSPV per governar, però també sap que només un pot liderar el relat de l’esquerra valenciana. I això, en política, pesa més que l’amor. I encara hi ha un altre capítol, el de les altres esquerres: ERPV, EU, Podem… Ningú no sap si acabaran sumant-se a Compromís o si faran un bon grapat de candidatures que dividiran el vot com si repartiren cromos al pati. Tots diuen que volen sumar, però cadascú porta el seu propi quadern d’exercicis, amb les seues pròpies línies roges i les seues pròpies ferides. I la història ens ha ensenyat que, quan l’esquerra es multiplica massa, el resultat final sol ser una resta.
La vaga ha mobilitzat molta gent —sobretot en un espai com Compromís on hi ha tants mestres—, tenen energia, sí, però els falta convertir-la en una força que arribe més enllà dels convençuts, que contagie, que il·lusione. Perquè sense il·lusió, l’esquerra no aprova.
Després està Vox, que no té debats interns perquè Madrid dicta el temari i ací s’aplica sense preguntes. Les enquestes els somriuen, i ells, que han marcat l’agenda del Consell més des de fora que des de dins, volen aprofitar el desgast del PP per créixer encara més. En temps de cansament, els missatges simples —com els eslògans de pissarra— sempre tenen més recorregut que les explicacions llargues.
I així està el país: com una escola que es prepara per a un nou curs, amb els passadissos plens de murmuris i els mestres revisant les programacions. Però la veritat és més senzilla i més dura: el futur polític valencià no el decidiran els cartells, ni els mítings, ni les filtracions judicials. El decidirà la gent que ara mateix està cansada, desconnectada o decebuda. La gent que no sap si val la pena tornar a votar.
Aquesta, amics, és la lliçó que encara no hem après. No és una batalla entre partits, sinó entre la política i el cansament. I ja fa massa cursos que el cansament aprova amb nota.
