Monòver, 7 de juliol del 1992. Falten dues setmanes per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Una dotzena de guàrdies civils, amb gossos, entren al bar Astèrix i emmanillen Joan Durà. A la cafetera, que encara no és calenta, perquè Joan acaba d’obrir, hi ha una enganxina amb la senyera, una altra amb la bandera basca i una altra que diu «Parlem valencià». Primers colps. La policia cerca proves per a incriminar-lo. De què? Al bar, tret de les enganxines, no hi troben res. L’escorten fins a una casa de camp que té la família. Hi ha el pare de Joan, que rega l’hort. El tomben a terra a colps de culata, quan s’acosta a preguntar què passa. Escorcollen. Remenant, hi troben uns aparells elèctrics. La parella de Joan, Paqui Sellés, és esteticista. Els guàrdies civils pensen que han trobat detonadors d’explosius. O no ho pensen. Els és igual. A Monòver, hi ha caserna de la Guàrdia Civil, però se l’enduen fora del poble. És de nit. L’interroguen. De matí, tres policies sense uniforme el fan pujar a un cotxe. Van cap a Madrid. Abans d’arribar al lloc on pensen torturar-lo, li ordenen baixar el cap. No pot veure on van. Han dit que van a «la direcció». Direcció General de la Policia? Direcció General de la Guàrdia Civil? En baixar del cotxe, li embenen els ulls. Comencen les tortures. Colps, naturalment. També li apunten al cap amb una pistola, que ell no sap si està carregada, i van prement el gallet. Bossa de plàstic al cap, fins que la sensació d’ofec és inaguantable. Quan el deixen descansar, des de la cel·la sent els crits d’uns altres detinguts.
La família es mou. Cerquen un advocat ben informat. La localització és difícil. Hi ha una ordre d’incomunicació contra Joan. L’acusen de proporcionar detonadors i explosius a un grup que vol fer atemptats terroristes. Detonadors? Explosius? A aquelles alçades, ja saben que els detonadors que han trobat a Monòver serveixen per a depilar. També saben que la informació que ha portat a la detenció de Joan prové d’algú que prèviament ha estat torturat. L’acusació és falsa. L’han de deixar anar. Han passat tres dies. De nit, baixa les escales de la sinistra Audiència Nacional.
L’article que ho conta és de Víctor Camarasa i s’ha publicat en el número de juny de la revista Directa. És el cas d’un dels més de quaranta afectats per aquella operació policial de l’estiu del 1992. Dels més de quaranta detinguts, vint-i-cinc van ser incomunicats. La major part van denunciar que havien patit tortures. El jutge que ordenà l’operació, durant la qual es va escorcollar la redacció del setmanari El Temps, era Baltasar Garzón. El president del govern era Felipe González, del Psoe. El ministre d’Interior era José Luis Corcuera, del Psoe. El director general de la Guàrdia Civil era Luis Roldán, del Psoe. Ni l’Estat espanyol, ni la Guàrdia Civil, ni el Psoe, ni el jutge Garzón n’han donat mai explicacions.
