Els tons ocre de les parets de les cases de Llucmajor agraeixen la llum de l’horabaixa. Eixim del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany mentre el dia s’apaga a poc a poc. Hem visitat les exposicions temporals i la permanent que, en realitat, no ho és del tot, si ho he entès bé, perquè es modificarà ara i adés a partir del fons de la Fundació Toni Catany, que és immens. El recorregut d’aquesta mostra ens fa conèixer les diferents tècniques fotogràfiques i els temes amb què treballava Catany. La descoberta del calotip pel seu compte, un procés que ja feia temps que existia, és una mostra d’autodidactisme, però també d’intel·ligència i intuïció artístiques. Els emblemàtics bodegons, l’admiració pels cossos masculins i femenins o per ciutats com Venècia, les polaroids transportades, l’enamorament de les possibilitats cromàtiques de la fotografia digital ens fan conèixer un artista curiós, infatigable, sempre a l’aguait.
A l’eixida del Centre hi ha una porta. Miquel Bezares, poeta, novel·lista, amic meu i de Catany, ens explica que és de les poques parts que han quedat tal com eren. El centre és una intervenció arquitectònica feta amb gust per l’arquitecte Josep Lluís Mateo, i em consta que amb patiment com tota obra que s’estima, i que ha unit en un espai orgànic tres cases, la de Toni Catany i dues més. El veí de Catany era Tomàs Monserrat (1873-1944), fotògraf i prevere. Monserrat retratava els veïns de Llucmajor els diumenges davant d’aquesta porta. A l’exposició n’hem vist alguns exemples.
Eren dos fotògrafs ben diferents, per descomptat, però també és cert que si ara podem veure algunes de les plaques de Monserrat és perquè Catany en va conservar unes quantes. Com naixen les inquietuds? Toni Catany va publicar una monografia sobre Tomàs Monserrat i els textos de sala de l’exposició D’anar i tornar ens parlen de la fascinació infantil per l’obra del veí.
Potser no siga agosarat dir que sense Monserrat no hauríem tingut Catany i aquella porta muntada i desmuntada peça a peça, —«com un Lego?», pregunta el meu fill— és el testimoni d’un llegat de dos fotògrafs, un de local, naïf en paraules del mateix Catany, i l’altre d’universal, que dialoga amb grans artistes de la imatge com Michael Kena, Man Ray, Joan Fontcuberta, Carla van de Puttelaar i molts més.
La Fundació Toni Catany és el llegat d’un fotògraf, però també és un centre d’investigació, dirigit per Antoni Garau, que en certa manera converteix aquella espurna casual que va despertar en el veí de Tomás Monserrat la dèria de capturar l’instant en un propòsit de continuïtat en els artistes futurs.
Llucmajor és, a més, un poble d’una gran densitat literària. A més de Miquel Bezares, poeta i narrador delicadíssim, és el poble de Sebastià Alzamora i de Miquel Cardell, per exemple. Què ho fa que alguns llocs concentren més talent que altres en un moment determinat?
Una de les fotos més icòniques de l’exposició que hem vist és un conegudíssim retrat de Blai Bonet. El podeu veure en moltes pàgines d’internet. Quan el va rebre, el 2 de desembre de 1989, Bonet va escriure a Catany: «Ahir vaig rebre el magnífic retrat que em feres l’estiu passat. És una obra completa. L’emmarcaré, i serà el quadre del perfil d’una moneda que mai no es tornarà repetir… com diu Lorca en un vers.» Bezares ens conta que ell hi era el dia que es va fer aquella foto, a Santanyí, i quan m’ho explica, un sentiment ingenu (naïf) d’admiració m’omple el pit.
A Santanyí, visitem la casa de Blai Bonet, convertida en Centre de Poesia, és a dir, a més de ser una casa museu, és un arxiu, una biblioteca de poesia (la Poeteca, que també té una versió en línia que és, alhora, un homenatge a Antoni Artigues) i una residència per a poetes. És el ple del migdia d’un agost amb una certa treva postapocalíptica (l’última onada de calor ja ha passat, per sort, i no superem els trenta graus), però s’agraeixen la frescor i els gots d’aigua amb què ens acull Pau Vadell, coordinador del centre, i poeta i amic.
També ací, la intervenció arquitectònica ha convertit la casa on va viure Blai Bonet en un espai expositiu i arxivístic elegant, accessible i lluminós. A la part expositiva, la casa museu, hi trobem una taula braser, amb un moble aparador i una televisió, i al costat un recambró amb la taula on escrivia el poeta. La resta de l’espai museístic és un recorregut per la vida i l’obra de l’autor d’El mar.
L’arxiu del Centre de Poesia, però, no guarda només el llegat de Blai Bonet, sinó també el de Jaume Pomar, Damià Huguet, Josep Maria Llompart i Cèlia Viñas, així com el d’autors actuals imprescindibles com Antoni Vidal Ferrando i Antonina Canyelles. Santanyí, a poc a poc, esdevé un centre de peregrinació per a qualsevol que vullga estudiar la poesia mallorquina contemporània.
I s’ho ha ben guanyat, com recorda Jaume C. Pons Alorda en un dels poemes del seu últim llibre El corc (laBreu, 2025), en què evoca tots els escriptors vinculats a l’Almandaia de Vidal Ferrando. Començant pel farmacèutic Bernat Vidal i Tomàs, que va crear un espai de llibertat intel·lectual a la rebotiga de la seua farmàcia durant la postguerra. Per allà hi va passar tothom a l’època, entre altres també Manuel Sanchis Guarner. Ho explica Antònia Vicens, una de les estrelles més brillants d’aquesta constel·lació, al llibre Vocabulari privat (Adia Edicions), una obra en què es combinen textos memorialístics seus i de Josep Maria Llompart: «Car Bernat Vidal i Tomàs, per a la gent normal i corrent (…) era una persona inaccessible. Contaven que la seva rebotiga sempre estava plena de gent de fora, molt interessant: pintors, poetes, escriptors, filòsofs.» Després d’això, Vicens, que al relat és una xiqueta que va en bicicleta pel poble, descriu una deliciosa escena amb un conegut poeta espanyol. Busqueu el llibre si voleu saber de qui parla.
No és del tot casualitat, és evident, que el poble on Bernat Vidal i Tomàs va crear aquell espai a la rebotiga de la farmàcia, haja estat després el lloc on han escrit Blai Bonet, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i ara Pau Vadell, i no els dic tots. Hi ha en aquestes petites constel·lacions d’autors importants en un sol lloc (Llucmajor, Santanyí o Sueca al País Valencià), una solidesa de pedra de casa de poble i una lleugeresa de la llum que s’hi posa a última hora de la vesprada. Una continuïtat admirable.
