Si per damunt del Rei només està Déu, es convindrà que la Pàtria, a jutjar per allò que anem sabent sobre l’emèrit, li importa una bleda per no dir una altra cosa més forta. Encara més, i l’Estat? Com que és descendent del Borbó Lluís XIV de França, i l’Estat és ell, tot corresponent al paradigma de la nissaga, una altra bleda. I el poble? Se l’han passat i se’l passen per l’engonal. Tot ve conseqüentment, davant la recent visita a territori espanyol d’en Joan Carles I, després de dos anys amb els seus germans del golf Pèrsic, sense donar cap explicació pública del seu procedir al seu poble i als mitjans de comunicació, perquè ha estat, ha fet allò que li ha donat la reial gana, i se n’ha anat.
Per tant, no és d’estranyar que, El País, profusament, amb contundència, en un article de tres planes datat el 29 de maig proppassat, ja anava sent hora, assegura amb lletres de bon cos i amb negreta que: «El tracte benèvol dels poders públics alliberà a Joan Carles I d’ésser jutjat». Res d’estrany també, atès que emparat en l’article 53 de la Constitució referent a la seua inviolabilitat; i una llei d’en Mariano Rajoy, recalçada pel PSOE, de quan va abdicar de la corona en favor del seu fill a l’estiu de 2014; que al seu preàmbul fa una interpretació sobre l’abast de la mateixa, alliberant tant el Rei com la Reina de qualsevol acte realitzat des del 22 de novembre de 1975 al 18 de juny de 2014, tot en un acte benèvol dels poders públics.
L’article d’El Pais, parla així mateix que la inviolabilitat està subjecta a debat entre la judicatura espanyola, majorment perquè el Tribunal Constitucional mai s’ha pronunciat sobre la mateixa. Al respecte, recull el paréixer del catedràtic de dret penal Luis Rodríguez Ramos, mantenint la tesi que les conductes privades de l’Emèrit, rebent un regal de 100 milions de dòlars i no declarar-ho, no és al recer de tal inviolabilitat.
Del recer que ha rebut la monarquia per part dels poders de l’Estat, en sobreïxen segons conta El País les explicacions que mai va donar l’emèrit per eixa causa a la Fiscalia del Suprem, tot i que havia previst demanar-li-les dins de les diligències processals obertes, el tinent fiscal del Suprem Juan Ignacio Campos, encarregat de la investigació d’aquell regal de 100 milions de dòlars, ho descartà en declaracions al veterà periodista Ernesto Ekaizer: «No existeix l’obligació de declarar en les diligències per part del sospitós o investigat, per la qual cosa podria haver-se negat. En soc contrari de citar-lo, primer perquè sap poc dels possibles càlculs i camins que s’usen per declarar menys a la Hisenda. I segonament, l’emèrit hauria d’aguantar un circ mediàtic insuportable si suposadament accedirà a vindre a declarar». Què fem? De la palla, fem.
Informa així mateix El País, d’una norma saltada a la torera sobre regularitzacions fiscals, quan es va acceptar la de l’emèrit, a pesar que es coneixia la investigació fiscal, ja que Juan Ignacio Campos va informar l’advocat d’en Juan Carlos I, de les tres diligències processals obertes. Per eixa causa es va presentar una regularització fiscal amb 638.383 euros de diners regalats per un empresari mexicà, i va fer el mateix amb altres 4,4 milions a compte d’una fundació del seu cosí Álvaro d’Orleans, tot com s’ha dit, després que la Fiscalia notificara a l’emèrit que se l’estava investigant, la qual causa invalida la regularització fiscal, a pesar que la Fiscalia i l’Agencia Tributària la van donar per bona. Què fem? Una altra vegada, de la palla, fem.
Per a més inri i per ser vós qui sou i bondat infinita, com que el dia que abdicà el Rei hi havia dues demandes civils de paternitat, davant de la possibilitat que anaren envers els jutjats ordinaris, per la via ràpida, segons li conta al rotatiu un ministre d’aleshores, es redacta una modificació de la Llei Orgànica del Poder Judicial a correcuita, per la qual se l’afora dels veredictes de les sales primera i segona del Tribunal Suprem, per si vinguera una demanda civil o penal. En el mateix sentit, un altre tracte benèvol dels poder públics. Què fem? Tercera vegada, de la palla, fem.
Com que si hom vol assabentar-se de manera fidedigna, ha de recórrer també a rotatius prestigiosos sobretot de l’estranger. The New York Times es fa ressò de tal estada reial, informant que, qui fou el cap de l’Estat, se’n va anar en plena investigació per frau, particularment sobre si havia rebut i llavat milions en suborns, destacant que l’Emèrit ha estat ací una vegada absolt. El rotatiu nord-americà assegura allò que tothom sap: el seu luxós estil de vida, les aventures extramatrimonials, tot plegat començant a ésser durament criticats, més encara quan Espanya estava submergida en una crisi bancària que va obligar el govern de torn a negociar un rescat internacional.
Del procedir de l’Emèrit tothom amb poder de qualsevol classe n’ha estat assabentat, des dels governs coetanis al llarg i ample del seu regnat, judicatura, la premsa o la banca, tal com asseguren amb proves un bon grapat de testimonis recollits al llibre L’armadura del rei, editat per Ara Llibres, 2021, escrit per Albert Calatrava de TV3. Elder Hurtado d’ETB i Ana Pardo de Vera de Público, on hi ha entrevistes de càrrecs en exercici i retirats de la Zarzuela i la Moncloa, amics d’en Joan Carles I, polítics de totes les tendències. Una comissió d’investigació que, segons digué ara fa un any i escaig, escrigué Nicolás Tomás en un seu article al Nacional.cat.
D’altra banda, en el mateix sentit, el 1977 va enviar una carta al llavors xa de Pèrsia, un altre seu «germà», on li demanava deu milions de dòlars per ajudar la campanya d’UCD, per «l’enfortiment de la monarquia espanyola». Adolfo Suarez QEPD, va queixar-se als periodistes d’aleshores, que no va veure ni un cèntim d’aquells diners. Hi havia, segons Nicolás Tomás, dues entrades principals de regals i diners: els empresaris i les monarquies del Golf. Tots ací ho sabien i li van construir l’armadura els partits polítics, especialment el PSOE més que el PP. Hi havia censura, però també autocensura.
Davant de tantes descreences privades i públiques que afecten no només el prestigi de la monarquia, sinó el deliberat silenci dels mitjans de comunicació, el consentiment a base de puntillons i avant dels governs de torn, inclosos els silencis d’enquestes d’opinió sobre la institució monàrquica, l’encàrrec del govern actual de transparència al mateix Rei Felip VI, en lloc del propòsit ferm d’intervenir activament en l’elaboració d’una Llei de la Corona, davant els recents tímids passos de la mateixa als efectes de més transparència, i amb absolut respecte a la sobirania popular, els hauríem de manar accions urgents i concretes. Ja toca!
A l’efecte de redreçar-ho, demanant el dret del poble a decidir, ens esperona Marc Granell amb «El crim perfecte»:
La crueltat davalla planures assossegades d’ivori en el més pur silenci. En nom de la justícia perfecta, heretada dels pares insignes i savis, amb la innocència i netedat proposades per la gamma més exquisida de manipulacions a l’abast precís de les nostres butxaques, en nom del poble et condemnem a ser poble per sempre i així el cadàver necessari que ens alimenta.
