Si la lectura del títol d’aquest article t’ha despertat la curiositat, et diré que començaré aquestes línies per un tema que sembla no tenir res a veure, però que només ho sembla.
Els que han tingut la sort, com jo, d’arribar a Platón i al seu Mite de la caverna a una edat prou adulta que afegeix reflexió a una lectura crítica d’aquesta meravella de la història de la filosofia, tindran clar que la por és una de les ferramentes emprades des dels inicis de les civilitzacions per a modificar a plaer la conducta de les persones. De fet, aquesta lectura explica clarament el naixement de la majoria de les religions actuals fent ús precisament d’aquesta por, cadascuna segons el seu interès: por a la mort, por al pecat, por a l’ésser superior, etc.
Partint d’aquesta consideració et diré que la meua intenció no és parlar de religions, sinó de la por precisament al canvi que suposa mantenir l’actual model de govern a l’estat espanyol. Partint de l’afirmació inequívoca que a la mort del dictador Franco es van seguir fil per randa els seus desitjos en el que es refereix a la seua successió, tenim clar que la monarquia borbònica que tant de mal va fer als valencians, sols cal visitar Xàtiva per a entendre-ho, era l’única alternativa el 1975 per a decidir el futur polític d’Espanya. Si a aquesta línia successòria afegim que els estaments polítics estaven plens de successors de l’esmentat dictador, només calia esperar un model que permetera a estos mantenir-se en les esferes de poder per a no córrer cap risc judicial i mantenir un “estatus” privilegiat dintre de la societat. Aquest model seria el de monarquia parlamentària.
La Constitució votada el 1978 suposava posar fi a 40 anys de dictadura evidentment, però aquesta Constitució portava trampes afegides que no és el moment d’analitzar, ja que donaria per molt més que un article d’opinió. Parlem d’estat d’autonomies amb dubtós nivell de vertadera autonomia, parlem de Senat i Congrés dels diputats completament desfasats, o dels aforaments tant de moda en aquests més de 40 anys de democràcia. I entre aquestes trampes una que potser passa més desapercebuda: segons el títol X, article 167 de la Constitució actualment vigent «Los proyectos de reforma constitucional deberán ser aprobados por una mayoría de tres quintos de cada una de las Cámaras». «Blanco y en botella», de nou la por.
Amb aquesta situació els partits denominats constitucionalistes tenen la paella del mànec, fent estèril qualsevol intent de generar debat respecte al model de govern que té aquest país: pèrdua de privilegis, polítics que poden moure’s entre Senat i governs autonòmics a la carta, subvencions milionàries als partits polítics, en definitiva: per què tocar allò que ens va bé a tots i ens ompli la butxaca?
Resulta evident que aquesta por als canvis introduïda a la Constitució obliga a mantenir aquest model més enllà del desig popular, si no fora així, quin seria el problema de proposar un referèndum? Et recorde que aquesta Constitució té 44 anys, que la seua redacció tenia uns antecedents emmarcats en una situació política complexa, que la majoria dels actuals ciutadans del país no van poder votar-la i, finalment, que el model monàrquic és completament antagònic al segle XXI.
Doncs bé, en aquesta situació et parlaré, ara sí, de reis que evadeixen capitals, que regularitzen situacions fiscals dubtoses, que paguen suborns, que cobren comissions i que finalment consideren súbdits un grapat de fidels que fins i tot els fan de «palmeros». I que al mateix temps aquests que volen considerar-se ciutadans, iguals davant la llei, com molt bé diu la Constitució, es troben amb importants entrebancs quan decideixen que no volen el qualificatiu de súbdit, com sembla que l’actual Monarquia ens vol considerar.
El fet que la Monarquia actue com si no haguera passat res fa un mal servei al manteniment del mateix estament. Si bé és cert que les regularitzacions fiscals realitzades permeten al Rei emèrit poder moure’s lliurement pel nostre país, també és que cert que queda molt lluny la suposada exemplaritat que hauria de mostrar davant dels seus súbdits, perdó: ciutadans.
I tornant a la por, si repasses aquestes línies veuràs que no he dit en cap moment la paraula que tanta por dona, que molta gent té al cap i que considere que hauria de permetre’s a la ciutadania, com a mínim, valorar: república.
