La notícia m’arriba a Luxemburg, que és un lloc poc donat al drama, mentre caminem entre creus. Creus blanques, totes iguals, alineades amb una disciplina que fa més por que qualsevol discurs. Al cementeri americà d’Hamm, 5.076 soldats morts; a Sandweiler, al cementeri alemany, 10.913. Els números no competeixen, no discuteixen: simplement reposen, com si la mort també haguera après a formar files. Dos llocs separats per pocs quilòmetres i per una quantitat insondable de morts joves. Soldats de vint anys, vint-i-dos, vint-i-cinc, caiguts a la Batalla de les Ardenes, aquell hivern del 44 en què Europa es va convertir definitivament en un camp de fang, sang i neu. Fa fred. Un fred seriós, d’aquells que no permeten fer-se el valent. Caminem en silenci. Mire les làpides sense dir gaire cosa. No cal. Les dates ja ho diuen tot. Gent que no va arribar a saber què era envellir, ni equivocar-se amb calma, ni fer cafès llargs ni curts. Gent enviada a morir perquè algú, en un despatx calent, va decidir que calia avançar, resistir o contraatacar. Si us he de ser sincer, estic a punt de plorar. No per una idea abstracta de la guerra, sinó per la suma. Per la repetició. Per la sensació que això ja ho hem vist massa vegades i que, tot i així, no n’hem après res.
És en aquest moment —mai no és el moment oportú— quan algú consulta el mòbil i deixa caure la notícia: Veneçuela. Trump. Intervenció. Entrar en un país com qui entra en un bar que no és seu. Captures, amenaces, demostracions de força. I de sobte, el segle XXI fa una olor estranyament coneguda, una olor de prepotència antiga disfressada de novetat. Pense en Gaza. Pense en Ucraïna. Pense en tants llocs on la gent normal —la que té faena, família, dubtes i por— acaba pagant decisions preses molt lluny. Sempre hi ha algú que mana, algú que té pressa, algú convençut que la força arregla el que la política no ha sabut o no ha volgut arreglar. I sempre hi ha un relat que arriba després, quan els morts ja no poden replicar.
Entre creu i creu, la paraula “necessari” em sembla obscena. Cap guerra ho és, quan mires els noms. Cap intervenció ho és, quan entens que l’ordre mundial no es construeix a base d’entrar a casa dels altres. Molts poden pensar que Maduro és indefensable —i és comprensible—, però això no converteix ningú en xèrif global. I encara menys algú que, des de la comoditat del poder, es permet decidir unilateralment qui sobra i qui governa. I sempre hi ha, de fons, la mateixa pregunta que apareix cada vegada que un país poderós mira cap a un altre: què és el que realment mou la intervenció? El narcotràfic? El petroli? L’afany de control? O simplement la vella temptació de demostrar que encara es pot imposar la pròpia voluntat més enllà de les fronteres? A mi m’ho van ensenyar molt prompte: els interessos fan la història; els ideals, el pròleg. La democràcia no arriba en helicòpter, ni la llibertat en comboi militar. I la història ja ha demostrat massa vegades què passa quan algú confon força amb legitimitat.
Luxemburg, que va ser fortalesa, camp de batalla i frontera, avui és només un país tranquil que ha après a no cridar. Els seus cementeris no prediquen: mostren. I el que mostren és senzill i terrible alhora. Que la història no és una línia recta cap al progrés, sinó un cercle on tornem massa sovint, convençuts que aquesta vegada serà diferent. Eixim del cementeri en silenci. El món continua. Els mòbils vibren. Les notícies corren. Però les creus es queden. I mentre caminem, pense que el veritable escàndol no és que hi haja guerres, sinó que encara ens sorprenguen. I que, sabent com acaba sempre, encara hi haja polítics disposats a començar-ne una altra.
2
