Fa temps que hi pense: la invisibilitat en què vivim els valencians en tot d’aspectes de la nostra vida col·lectiva –la llengua, com a signe principal de la pròpia identitat, i amb ella tots els elements que històricament ens han fet ser el que som, amb rares excepcions– és alhora causa i efecte de la minorització que ens empeny a l’assimilació completa a Espanya. Comencem pels efectes. Tants anys de domini aliè exercit més o menys violentament contra el nostre poble amb les armes de la llei i la llei de les armes i amb formes més subtils però igualment eficaces de repressió, van inocular en el cos social l’automatisme de la por. Acostumats al garrot, sovint ens hem posat la bena abans de rebre la ferida. Se’n diu també curar-se en salut, d’això. De vegades no cal que ens prohibesquen això o allò, ja ens en privem nosaltres mateixos, amagant la llengua (o la senyera) i altres signes d’insubordinació. Si en algun moment despertàvem de l’ensopiment col·lectiu i ens entrava l’alegria que provoca la perspectiva més o menys real de millora o alliberament, com en els anys setanta, quan la fugaç Primavera Valenciana i en altres lluites memorables de la recent història, llavors sovint ens tocava rebre amb més contundència. No cal il·lustrar-ho amb exemples que tots recordem. L’escarment reiterat que ens apliquen explicaria, entre d’altres, la multitudinària inhibició valenciana davant la repressió que va caure sobre Catalunya arran de la revolta democràtica per la independència. Quan veges la barba de ton veí pelar… A nivell simbòlic, imprescindible per a la visibilitat d’un grup i d’una causa, funciona igualment el mecanisme de l’autocensura, del més val no remenar-ho ni donar excuses a l’enemic. La violència policial contra ciutadans que porten estelades, a Elx com a Alcorcón, és un mètode dissuasiu contra tota dissidència i apunta bé als dèficits democràtics de l’estat. Criminalitza determinades manifestacions perfectament democràtiques i assegura’t la impunitat de la injustícia. En el millor dels casos potser encara et penjaran una medalla a la solapa, com va passar-li a algun piolín.
Dit això, quant de temps fa que a penes si apareix l’emblema nacional de les quatre barres en les nostres manifestacions col·lectives? Ni tan sols en moments tan propicis i arrauxats com les mobilitzacions per la dana o en l’exemplar revolta dels mestres del curs passat. Si el principal partit valencianista fa molts anys que va canviar la senyera pel color taronja adornat amb un punt i coma molt simpàtic i poc eloqüent (o molt, segons com es mire)! Vist amb una certa perspectiva, això fou com disparar-se un tret al peu. A canvi de què tanta renúncia? Hi ha qui diu que les banderes no són més que draps i que l’important és la qualitat de qui les porta. No hi puc estar més d’acord. Tothom, en conseqüència, té dret a exhibir els seus draps: sense ells no hi ha portaestendards ni podem distingir els uns dels altres. Agrade o no, però, no totes les banderes són iguals. N’hi ha que arrosseguen una història d’ignomínies i massacres i no haurien de ser acceptades en una societat democràtica i n’hi ha que simbolitzen la noble lluita per la justícia i la llibertat. També n’hi ha que semblen impol·lutes només perquè les maquinàries dels estats les han rentades a conscència.
El cas és que els valencians, amb l’espenta decidida d’un estat que ens va a la contra, ens hem anat invisibilitzant. Al capdavall, l’exhibició d’un símbol col·lectiu com la senyera és una prova que existim, que hi som malgrat tot, que resistim les maltempsades, que no ens hem dissolt encara en el poderós corrent aliè, que hi ha un projecte nacional que ens uneix. L’abassegadora i enutjosa presència de la bandera d’Espanya i tot el que ella representa té l’efecte multiplicador a què els valencians hem renunciat sisplau per força. Aquesta és una causa més de la nostra invisibilitat. I qui lluitarà pel que és invisible? El valencianisme (i no n’hi ha altre que el d’esquerres) hauria de fer un pensament i, amb plena consciència de ser encara una força minoritària, i precisament per això mateix, aspirar a guanyar-se una presència social que assegure un creixement al voltant d’uns símbols que representen el bo i millor del nostre poble. El lema fusterià que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres té una implicació directa en la nostra visibilitat: tot carrer i tota bandera que cedim l’omplirà i enlairarà l’adversari. Hi ha coses i causes que costen molts diners i esforços i n’hi ha que són de franc i només demanen un petit gest, la coordinació d’una voluntat, la convicció que tot camí es fa caminant. Un exemple fàcil per acabar. Dimecres va actuar a València Silvio Rodríguez amb un èxit clamorós de públic. Hi van onejar banderes cubanes, palestines i alguna altra que no vaig poder identificar, però ni una tímida i solitària senyera. Era un escenari amable, de causes justes i simpaties recíproques, amb una audiència lliurada al poder de la música i la paraula. ¿Què hauria costat fer-nos-hi una mica visibles, coordinar deu, trenta, cent persones, moure els fils d’una escolteta a l’artista cubà perquè prengués consciència d’on estava cantant, que digués almenys un «Bona nit, País Valencià»? Que poc hauria costat guanyar-nos-hi una presència tan discreta com imprescindible en el concert de la causa universal per un món més just de l’única manera possible: des de la pròpia casa, amb la dignitat elemental, irrenunciable, de qui sap qui és i què vol.
