És evident que la gent que escrivim per ací tenim el pensament posat en el país. I, tal vegada per eixa visió cap a dins, obligada per les circumstàncies adverses que patim, deixem de banda considerar factors externs amb la necessitat deguda. No ho sé… m’ho pregunte a mi mateix.
En tot cas, ací voldria posar sobre el taulell unes condicions que ens afecten. Es tracta d’un tema de demografia, concretament de distribució demogràfica. A partir de les condicions que es donen a Espanya i a Alemanya.
A l’estat federal alemany, la distribució poblacional fa que el 60 per cent de la gent visca en ciutats i pobles inferiors als 50.000 habitants. A l’estat espanyol, que no és una federació i menys encara una confederació, la població es distribueix de manera clara, sent de tal forma que el 50 per cent viu en àrees de més de 500.000 habitants. Una clara diferència, doncs.
En el primer cas, la totalitat dels seus habitants viuen ben repartits, prou homogèniament, al llarg i ample de tots els lands (Länder, en alemany), la qual cosa permet millor que arreu la circulació d’idees generals, ben esteses.
Ací, a Espanya, ja es veu que quasi tots vivim en aglomeracions enormes. I més encara i pitjor. Aquest munt de gentada es localitza bàsicament al llarg de les costes i en un punt central únic. I els de les costes, en una franja sovint estreta. La qual cosa vol dir que la resta viu en el que podríem definir com dins un fons rural. El que s’anomena l’Espanya buida. Entorn rural que condiciona la ideologia. Allò del Marx… ja sabeu…
Aquesta desproporció té greus efectes, principalment per a les idees progressistes, si es posa damunt el mapa electoral que, tal com està dissenyat i ningú no toca ni vol fer-ho en el futur, suposa permetre i afavorir que idees més conservadores tinguen una representació en termes de vots més gran. En detriment de llocs més poblats, generalment d’ideologia més progressista, i amb una menor presència numèrica de representants polítics.
Al voltant d’aquest tema es pot parlar i parlar. Però els qui manen, i mai són els nostres, no volen canviar res perquè els afavoreix.
Aquestes són unes condicions exògenes que no entren mai dins la dinàmica del discurs polític imperant. I és clar: qui va damunt del matxo no vol baixar ni que el baixen. Nosaltres, però, les patim.
