L’Etno és un museu ben conegut ubicat al Centre Cultural La Beneficència, depenent de la Diputació de València, que ha estat reconegut recentment com «el millor» museu europeu. Aquest dies dedica una exposició a la reflexió sobre la identitat dels valencians. És una mostra que recupera el passat i alhora, des del present, posa els ulls en el futur, i ho fa des de la fi del món preindustrial fins als nostres dies. Ve a confirmar el que diu un grafiti que es pot veure ben a prop, al carrer del Museu: «No és fàcil ser valencians»…
L’exposició, que paga molt la pena visitar, aborda la Ciutat, on es plantegen qüestions que tenen a veure amb la tensió entre global i local: ¿com harmonitzar ambdues tendències o realitats i fer possible una convivència –una síntesi superior– profitosa? També sobre les Hortes i les Marjals, on s’aborden alguns estereotips al voltant de la cultura valenciana, i com anar més enllà. O el Secà i la Muntanya, on es reflexiona sobre temes poc coneguts de les terres de l’interior valencià. Aquesta darrera part em fa pensar en una reflexió de Ferran Archilés: «Ja se sap que de valencians, n’hi ha de dues menes: els qui són de València i de l’Horta i els altres. I els altres sempre portem les de perdre: fallem en alguna cosa. Els valencians de la capital arriben a albirar un país que, a tot estirar, arriba fins a Gandia.» Non è (del tot vero), Ferran, però potser està ben trobat…
Cert que tendim a identificar identitat valenciana amb identitat central «valenciana», però ser valencians va més enllà del nord, sud, costa o interior. Ser valencians és, en essència, voler identificar-nos amb una realitat, una història i un futur compartit, és voler viure i treballar en la nostra llengua, el nostre català, i fer-ho sense haver-ne de donar explicacions ni demanar perdó per viure i respirar, per alenar…. Amb naturalitat i la seguretat dels segles: Jaume I, Ausiàs March, Teodor Llorente, Joan Fuster. No sempre ha estat obvi ni fàcil, és clar!. De vegades és una xamba, d’altres, un èxit imprevisible, en el passat recent una realitat inimaginable, i en el present, amb el malaguanyat gir polític al País Valencià, pot arribar a ser una dura travessia pel desert…
Ser, existir, ser acceptats, reconeguts, valorats i tinguts en compte com a valencianoparlants no ha estat fàcil, ni a casa nostra, on érem i som –potser, no està el tot clar– minoria resistent, ni a la resta dels territoris de parla catalana, on sovint els valencians som obviats o desconeguts, ja tenen prou feina! Amb tot, però, els valencians havíem assolit un cert grau de normalitat durant els darrers anys, un bri d’esperança, i amb ella, la possibilitat d’anar pel món amb un «passaport valencià», i amb la satisfacció de ser valencians i el cap ben alt. Perquè, clar i net, havíem remuntat un passat recent funest, fosc, irrespectuós i corrupte, havíem capgirat la situació, comptàvem amb polítics presentables, compromesos amb la llengua, els quals no negaven els sabers científics i acadèmics. Un govern que havia engegat una economia més social, i no només emmirallat en un productivisme cec i l’especulació immobiliària. Havíem aconseguit fer lluir una altra València, una ciutat verda, amable, atractiva, més respectuosa amb la diversitat, més humana que mai. En definitiva… havíem obert una via per al redreçament gradual del poble valencià, recuperant dignitat per poder alçar la mirada, per passar pàgina en molts aspectes.
L’idil·li, però, ha durat poc, no s’ha pogut mantenir l’esperança i ara ens trobem en un moment carregat de perills. Ja ho veieu, la política és capritxosa. I bé, siga per les errades diverses, insuficiències, escletxes, pels desencontres, per la desmobilització de l’esquerra, per l’apatia dels votants, per històries personals o manies incurables, o per factors més globals de difícil control, ací estem de nou, venuts i perduts, a les portes de la travessia pel desert, una més.
Que les hem vistes de pitjors, els valencians! I tant! Tampoc no és el 1939, per descomptat! Comparat amb els anys quaranta, podríeu dir que serà un passeig en barca, si bé amb perill de naufragi. Que no és la primera vegada en democràcia que ens toca lluitar i resistir! També és cert. Però desgasta, i molt. Les travessies pel desert són esgotadores i sempre hi ha el risc de defallir a mig camí, per falta d’aigua, de forces, per una tempesta d’arena… Ara bé, de deserts, n’hi ha de moltes menes: hi ha deserts amb aigua, amb oasis, deserts sense aigua, deserts rocosos, lunars, d’arenes blanques… Com serà el nostre? Ja veurem… Mentrestant, però, quines són les opcions que tenim per a travessar el desert sense caure en el desànim?
Doncs, no hi ha cap dubte: caminar sense perdre el ritme, ni la calma ni l’esperança, i fugir de crear i atiar un clima de pessimisme i negativitat que fa que la gent es retraga i pense que no hi ha res a fer, perquè sempre hi ha molta feina a fer. I no s’acaba el món, encara que ho semble, el País Valencià renaixerà més tard o més d’hora, com va fer recentment.
Per això, igual que fa l’Agència Estatal de Meteorologia –no en tenim una de pròpia– amb les alertes, heus ací algunes recomanacions per a sobreviure durant la travessia pel desert. Continuar endavant amb tots els projectes començats, activar la nostra capacitat de resiliència i de mobilització, la de resistència ja fa anys que la tenim activada, reviscolar les nostres energies creatives, i estar presents a tot arreu més que mai: acudir als actes, fer costat a la nostra gent. A més, ens convindria no caure en el parany de buscar culpables ni externalitzar responsabilitats, sinó entrenar-nos per tenir més agilitat d’entendre la realitat i formular respostes contundents i eficaces en el terreny pràctic. I per últim, però no menys important, presentar un sentit d’unitat dins de l’esquerra, però també més enllà de l’esquerra, més transversal, perquè no cal ser molt d’esquerres –n’hi hauria prou de ser moderat amb sentit comú i persona decent– per a posicionar-se amb fermesa davant de l’aberració que ens amenaça, perquè en cap democràcia sensata –amb cultura política democràtica assentada– seria possible de plantejar-se esgarrar continguts essencials de l’ordenament polític, com les autonomies, contemplades en el títol VI de la Constitució Espanyola a tall de garantia per als ciutadans. Ni qüestionar drets reconeguts internacionalment en les Declaracions aprovades per l’ONU o el Parlament Europeu. Cap resultat electoral no dona dret a aquests despropòsits, però el món està ple de malvats, capaços de convertir una drecera verda i fructuosa en un desert esquerp i estèril.
Que tinguem sort en aquesta travessia pel desert que ara iniciem, que no serà precisament pel nostre estimat Desert de les Palmes, un dels paratges més bonics del País Valencià…
