Les ciències empíriques com la física o la química estudien objectes ben delimitats i definits utilitzant el mètode hipoteticodeductiu i un llenguatge formal ben precís: el llenguatge logicomatemàtic. Però el paradigma metodològic de les humanitats és molt diferent. Allò que estudien ciències humanes com la història, el dret, la filosofia i la filologia no són dades limitades, aïllades i estrictament definides; sinó textos i discursos d’altres persones que només adquirixen sentit quan l’estudiós humanista ix al seu encontre des del seu propi horitzó històric, cultural i social. Com afirma el filòleg Román Álvarez, la investigació de l’estudiós humanista no fa referència a objectes, sinó a altres subjectes amb els quals entrem en una relació hermenèutica i intersubjectiva. Eixa relació no ha de ser arbitrària, però sí que ha de ser individual. L’estudiós que interpreta un poema d’Ausiàs March no pot fer desaparéixer la seua pròpia subjectivitat, el seu propi horitzó hermenèutic. Si ho fera, no es produiria la fusió dels horitzons gadameriana (Horizontvershmelzung) i no entendria absolutament res. El nostre pensament està subordinat a l’idioma que parlem, a l’educació que rebem, als costums de la societat on vivim, a la religió que professem i, en general, a les opinions dels nostres temps; com diria Zweig: “tots respirem l’aire de la nostra època”.
Tot això ens porta a la conclusió que la veritat, en l’àmbit de les ciències humanes, no es descobrix solament amb regles deductives mecàniques i passos exactes, sinó amb l’intent esforçat i sincer de comprensió del marc històric, polític, cultural, religiós i moral de l’autor del text que hem sotmés al nostre estudi. I eixe marc, només el podem interpretar i arribar a capir comparant-lo amb el nostre propi marc.
No obstant això que hem dit, està clar que no tot el que hi ha en l’àmbit de les humanitats és interpretació i subjectivitat. Hi ha importants restriccions i convencions de base, patrons (patterns) i regularitats, que tenen un alt grau de certesa i són inevitables. Per exemple, des del punt de vista epistemològic, és evident que la sintaxi (una altra ciència humana) no és equiparable a la física, però, tot i això, també és prou evident que el fet que un determinat segment lingüístic siga subjecte gramatical o objecte directe d’una oració no és un fet que depenga de la interpretació lliure i subjectiva del discent. El quodlibet (allò que u desitja, vol o creu entendre) no és admissible i omnipresent en totes les àrees i matèries que componen els estudis humanístics, però sí en moltes. Al meu entendre, en aquelles àrees on impera el quodlibet, la tasca més rellevant de l’estudiós de les lletres consistix a ser molt prudent i evitar que el conjunt dels sabers humanístics desemboque grollerament en les procel·loses aigües de les ideologies sectàries i de la ridícula tirania de la correcció política. Perquè això no té res a veure amb el nucli dur de les ciències humanes, sinó que moltes vegades és mera propaganda política, politiqueria de baixa estofa.
Comptat i debatut, per a un bon conreu de les lletres cal molta subtilesa d’esperit, seriositat i bonhomia; només així serem capaços d’entendre plenament el marc històric, social i polític de l’altre. En això consistix bàsicament la tasca de l’estudiós humanista.
