Clàssics del pensament en català

Llig en Diari La Veu que, amb motiu de la commemoració dels tres-cents anys del naixement d’Immanuel Kant, edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat per primera vegada en català la Crítica de la raó pura, una obra fonamental del pensament occidental, amb traducció i notes de Miquel Montserrat Capella. I, malgrat que m’alegra la bona notícia, no puc deixar de pensar en la situació de diglòssia en què vivim en aquest camp de l’edició d’obres de pensament. Si ara fem la primera traducció de la Crítica de Kant, vol dir que estem més verds que una ceba i no hem pogut o sabut culminar el procés que va començar Ramon Llull, ara fa més anys que la picor. Llull va ser el primer que va utilitzar una llengua romànica, el català, per escriure prosa filosòfica i teològica per a la qual cosa hagué de fer un treball de lèxic brutal. I, encara, estem així, perquè un dels editors de la traducció de Kant, Salvi Turró, ens recorda que seguim en la mateixa faena de fixar vocabulari: «Publicar la primera traducció catalana de La crítica de la raó pura no només significa posar fi a una greu carència en una llengua de cultura, ni és només una contribució acadèmica a la fixació de vocabulari filosòfic català en un dels textos més primordials de la tradició. També és, i potser més essencialment encara, una aportació a la república de les lletres i als interessos universals la raó humana de la qual cap nació es pot sentir al marge». Que voleu que us diga? A mi aquesta història em sona, avui, al pròleg de l’Art Amativa de Llull:

«La intenció perquè nós aquesta amança posem en vulgar, és per tal que els hòmens que no saben llatí puguen tenir art i doctrina quan sàpiguen lligar llur voluntat a anar amb bona amor, i encara, quan sàpien tenir ciència per a conéixer veritat; i encara, per això la posem en vulgar, perquè els hòmens que saben llatí tinguen doctrina i manera quan de les paraules llatines sàpiguen devallar a parlar bellament en vulgar, usant de vocables d’aquesta art, car hi ha molts hòmens que de la ciència en llatí no saben transportar a vulgar per falta de vocables, els quals per aquesta art podran tindre.»

Un article de Gustau Muñoz em porta a un moment, ja fa molts anys, en què Edicions 62, amb el suport de la Diputació de Barcelona, va promoure la Col·lecció «Clàssics del pensament modern» on van aparèixer textos fonamentals de la història de les idees. Una iniciativa dirigida per Salvador Giner, Josep Ramoneda i J.F. Ivars. No sé què passà, però la col·lecció no va tenir la continuïtat necessària com tantes altres coses. Cal que ens alegrem de la notícia de la primera traducció de la Crítica de Kant, però no deixem de pensar que encara queden molts buits, molts textos del pensament filosòfic, social i religiós per traduir al català. Gustau Muñoz proposava una iniciativa, quan podia haver sintonia entre els tres governs autonòmics del nostre país: «Ara, de cara al segle XXI seria del tot aconsellable fer un pas més i posar a disposició del públic lector en català una gran col·lecció de clàssics del pensament, moderna, ben concebuda, ben editada de qualitat. Ara justament podria haver-hi la sintonia necessària entre les institucions i les Universitats de Catalunya, el País Valencià i les Illes per dur a terme una empresa ambiciosa en aquest sentit». Ara no tenim aquella sintonia entre les institucions de què parlava Muñoz i continuem en el buit. És a dir: amb la faena per fer.